Resposta en blanc, zona grisa
Les incursions de drons russos a Polònia i a Romania, la violació amb caces de l’espai aeri estonià i les maniobres conjuntes amb Bielorússia no són episodis aïllats. Són part d’una estratègia russa que està dissenyada per tensar les fronteres de l’OTAN mitjançant accions hostils ambigües que pretenen mesurar la reacció dels Estats aliats. Per això no només cal preguntar-se com s’ha de respondre, sinó per què Europa no ho fa amb claredat. I la resposta rau en l’existència de tres obstacles interconnectats: una definició jurídica i doctrinal obsoleta del que s’entén per agressió, la divisió política entre Estats sobre l’amenaça i la incertesa sobre el paper dels Estats Units.
El primer és conceptual: el marc legal de l’OTAN i del dret internacional segueixen ancorats en una visió clàssica de la guerra, basada en atacs armats convencionals. I, tot i que la interpretació de l’article 5 del Tractat de l’OTAN, que estableix la defensa col·lectiva en cas d’atac, s’ha anat adaptant, les noves agressions –drons sense identificació, ciberatacs encoberts o incursions aèries fugaces– operen en una zona grisa difícil d’acotar. Una ambigüitat que permet a Moscou actuar sense que s’activi la defensa col·lectiva, de manera que una agressió continguda dona lloc a la inacció aliada.
El segon és polític. No tots els països europeus perceben l’amenaça russa de la mateixa manera. Mentre que els del flanc est, els directament afectats –Polònia, Estònia, Letònia o Romania–, volen línies vermelles clares i respostes visibles, els més allunyats geogràficament prefereixen evitar accions que escalin la tensió amb Moscou. Una divisió que reflecteix l’absència d’una cultura estratègica comuna en la Unió Europea i l’OTAN, perquè, tot i que existeixi solidaritat política, no hi ha estratègia compartida.
Notícies relacionadesEl tercer és estructural. Els Estats Units continuen sent el pilar operatiu i estratègic de l’OTAN, però el seu compromís s’ha tornat incert. Des que Trump va arribar a la presidència han crescut els dubtes sobre la voluntat nord-americana de liderar una resposta enèrgica a Europa. Washington ha reafirmat el seu suport als aliats de l’est, però la possibilitat de replegament no és descartable. Uns dubtes que alimenten la percepció de falta de cohesió en l’Aliança i que minen la seva fortalesa i capacitat de contenció davant tercers.
Tots aquests frens dificulten una resposta eficaç davant l’amenaça continguda russa i, amb això, erosionen el poder dissuasori de l’OTAN. El que està en joc no és només la seguretat d’alguns Estats membre, sinó la pròpia credibilitat del sistema europeu de defensa. Si l’OTAN i la UE no aconsegueixen reaccionar davant agressions sostingudes, tot i que no convencionals, la seva legitimitat i la seva utilitat quedaran seriosament qüestionades. I en un tauler estratègic cada vegada més híbrid, on les fronteres entre guerra i pau es desdibuixen, la inacció no és neutral. És una decisió que definirà el futur de l’ordre europeu i el seu lloc en l’ordre mundial.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
