Memòria històrica
L’endemà del 23F
El 23F va ser i ho continuarà sent, tant si perdura en la memòria pública com si no, un dia d’humiliació per a tota la ciutadania, una ofensa fins a la medul·la per a una societat que, en plena crisi econòmica salvatge i amb ETA matant a mansalva, havia votat aquell parlament perquè el representés de forma sobirana. L’intent de Tejero i Milans del Bosch va tenir des del primer instant un to quarterer i de cantina de tropa, amb conspiracions prèvies de tota espècie.
Van ser les hores més llargues des que el tren de la transició democràtica va arrencar amb el savi combustible d’anar de la llei a la llei i amb l’empenta popular del referèndum sobre la llei per a la reforma política –94,17% a favor, votant el 77% del cens–. Això va ser un dia de desembre de 1976, després que les Corts del franquisme aprovessin el projecte de llei un mes abans, fent-se –com es va dir aleshores– l’harakiri, un altre element sostret a la memòria. D’això també farà aviat cinquanta anys. No és una impertinència preguntar-se si s’explica així als manuals escolars.
Els mesos previs al 23F s’anava coent una crisi política. Activada –segons sembla– per la manca de confiança del Rei, la dimissió d’Adolfo Suárez va empitjorar la lluita interna a la UCD. El successor consensuat va ser Leopoldo Calvo-Sotelo, avui també oblidat i peça clau en la reconducció de la crisi. Les dissensions internes tenallaven el partit al Govern. El febrer de 1981, això va quedar manifest en cada sessió del segon congrés de la UCD, a Palma. En llargues sobretaules de matinada, els democristians i, en general, els crítics amb Suárez van tramar en va el control del congrés. Ningú no quedaria content.
Seria en la votació d’investidura de Calvo Sotelo quan Tejero va irrompre a la Carrera de San Jerónimo. Aquell nyap sinistre, amb Armada en un altre camerino, va emular episodis del segle XIX que van esfondrar governs i monarquies i van alimentar el càncer dels exilis. Però res d’això va passar l’endemà del 23F, aturat entrada la nit per l’aparició del rei Joan Carles a TVE.
Dos dies després, Calvo Sotelo va ser investit per majoria absoluta. Alberto Oliart seria el seu ministre de Defensa. El Govern va recórrer al Tribunal Suprem per la sentència del Consell Suprem de Justícia Militar. I el Suprem va revisar la sentència agreujant les penes.
A diferència de la revolució d’Astúries i el cop de Lluís Companys el 1936, dues convulsions que van arrossegar de ple la Segona República, el sistema del 78 va resistir al 23F i el règim de partits va operar segons van anar proclamant les urnes. Va arribar el PSOE al poder, l’octubre del 1982. Hi va haver un futur ‘after’ Tejero i així fins avui. L’injuriat ‘règim del 78’ funciona contra tot antisistema. Això consta fins i tot en els documents desclassificats del 23F, però el costum de parlar per parlar és molt estès.
