Malsons‘woke’

Ara portem un temps llastats per l’escenografia woke i la correcció política. Amb un fusellatge intel·lectual de primera magnitud, en l’assaig Deseo y destino, David Rieff ha explorat els racons del wokisme, les polítiques identitàries, la moral kitsch, la ideologia de gènere o les noves censures. El mètode de Rieff és la intel·ligència irada, la passió rigorosa. Com diu, hem substituït el gran inquisidor pel gran terapeuta.

Això ja ha sedimentat amb una dimensió que era impensable quan només sospitàvem que vivíem un canvi de costums. Però l’experiència demostra que la mutació dels costums és una fractura. Una moda universitària passatgera es converteix en una forma de censura; els eufemismes alteren el discurs crític.

Existeix també un capitalisme woke? Tot suma: la denigració de l’alta cultura, els drets boutique per a identitats boutique, el llenguatge inclusiu a Disneylàndia, l’escola wokitzada, la idea de creure’ns que som víctimes –diu Rieff amb energia aforística– per no ser opressors, de la mateixa manera que tot desig ha de ser considerat un dret. Mentrestant, les noves autocràcies assagen disfresses. Això va de la mà de l’absolutisme moral. Tot fa niu i s’escampa per les xarxes.

Es tracta de donar màxima rellevància al que sigui més intranscendent, sense passat, amb identitats a la carta, elecció de gènere i aules inclusives. De manera flagrant, allò que és woke pretén donar marxamo moral a desfer-se de tot el que sigui culturalment difícil. La cultura ara s’entén com a consum instantani, sense involucrar-se existencialment. L’esforç individual ja no compta per plantejar-se incògnites vitals a fi de no tenir un trauma. Entren en escena generacions fragilitzades i hipocondríaques.

Notícies relacionades

Betevé compleix 30 anys

És massa

Fins quan durarà la nova ortodòxia? Ara com ara el que hi ha és l’efecte a curt termini d’acció-reacció i això no té una perspectiva de profunditat i consistència. L’anti woke resulta més reactiu que substanciós. Més enllà de l’apocalipsi i les catacumbes, potser convindrà recuperar les lliçons de la raó raonable.

Són dilemes que afecten diverses generacions alhora i les seves respostes xoquen entre si. Rieff diu que el que vivim no és 1984, d’Orwell, ni Un món feliç, d’Aldous Huxley, sinó 1984 reescrit per Huxley. El repte més woke són els bibliotecaris que –a la manera de l’avís de mort als paquets de cigarrets– enganxen a 1984 i Un món feliç una advertència de risc per al lector. Si estem en el crepuscle de la cultura, la interfície ja està a punt.