Doncs sí: no a la guerra

Voler la guerra és ignorar la mort, voler-la per als que moriran, desitjar-la per penjar-la de l’estupor i de la por. D’això Espanya en sap tant com tothom que l’ha patida; no voler la guerra (el no a la guerra) és no voler-la mai, perquè les més grans que hi va haver al segle XX ja van deixar enrere milers i milers de morts, d’exiliats, milers, milions de tristeses. A Europa, a Espanya, al món. A tot arreu on hi ha hagut desig de venjança o de sang, també hi ha hagut la guerra i la mort. El desastre de la mort.

¿No a la Guerra? Doncs és clar que no. ¿Per què hem de voler la guerra els espanyols? ¿A què treu cap aquesta set de venjança que hem d’heretar de les ocurrències del president dels Estats Units? Donald Trump, que ha generat la urgència d’aquesta contesa, és una màquina de dir mentides, de propiciar-ne amb el desig de ser ell el rei de totes les conteses. El que les ha de guanyar, el que les ordena i el que les organitza. Les que ell vol, i les posa en marxa des de la zona de ball de casa seva, al costat del mar.

La guerra pot ser gran o petita, però és seva. Ho va ser quan els seus seguidors armats van assaltar el Capitoli, i ho és ara quan decideix que l’enemic a qui s’enfronta és tot el món, entre ells el president del país on vivim. Trump es fot dels seus i dels nostres, dels que ja coneixen les seves bravates sorolloses i dels que encara no han caigut de la figuera a què s’aferren mentre ballen.

Ha fet bé, per cert, el president dels espanyols presentant-se aviat a contradir el desafiament de la maldat. ¿Per què ha de ser part de la guerra Espanya si no la va buscar, ni la va buscar ningú més que el president dels Estats Units amb el riure astut del primer ministre d’Israel? Ell balla després de donar ordres, i quan el contradiuen amenaça com si fos una part gran d’una presó que ell domina i que el té com a guardià.

Netanyahu, el seu vigilant més clar, el més fidel, va acabar en fals una guerra horrible i desigual, i amb aquell riure astut va acudir a Trump perquè li comprés una mercaderia que ja és mortal. La gran hipocresia del món els té tots dos confiats en la idea que tot està a les seves ordres. Qui no obeeixi tindrà la fórmula que Trump i els seus han receptat a Pedro Sánchez.

En un altre temps (també d’ocurrència nord-americana), Espanya es va ajuntar amb una guerra molt cruenta que després va resultar que provenia d’una mentida. La guerra del Golf. El no a la guerra va néixer llavors. Ara la guerra també té un no, però encara no ha sortit al carrer. La gent està estupefacta. Com si hi hagués por de qui ve dels Estats Units amb les raons canviants que han fet d’aquesta batussa una raó de mentida.

Ara la mentida també és present en mode d’exageració. Amb unes negociacions en curs, esperant que els bons i els dolents busquessin un acord per no vessar sang, per exemple, Trump va decidir a les males, no a les bones, que n’hi havia prou amb una picada d’ullet perquè tot el món (el món que considera seu) se li ajupís als peus per acabar en un no res amb els que no li agraden.

Els perseguits per ell, sàtrapes, malvats, o com vulguem dir-ne, tenen petroli, com els veneçolans. No és estrany que Trump vagi pel món reservant-se el petroli com un argument per guanyar la seva guerra. En el cas dels veneçolans, de seguida van abaixar la guàrdia, tot i que van conservar els fetitxes, que ara semblen relíquies d’un altre temps.

Estem en guerra, ho és i ho sembla. Per als que l’han posada en safata, potser perquè ells no la patiran, però l’han propiciada, aquesta guerra de l’Orient Mitjà és una oportunitat per millorar el seu peculi. Són diners, sempre hi ha diners pel mig. El totpoderós que mana des de Mar-a-Lago o des de Washington ja no farà marxa enrere, però el crit que ara reclama el seu so, ¡no a la guerra!, li ressonarà a les orelles mentre hi continuï havent una llum que l’enlluerni.

Notícies relacionades

El 9 de març comença la part difícil

Els pebrots d’en Donald

Vaig trobar entre els meus papers de fa anys unes quantes notes que vaig sentir dir a un exiliat il·lustre, Sergio Ramírez, nicaragüenc. Deia: "Europa ha de construir el seu futur sense els Estats Units... Aquest és un retorn a temps arcaics: les mentides prevalen com a raó d’Estat, petroli, or, coure, cautxú. Exiliat [soc] de moltes pàtries... Això m’acosta l’hora de tornar a Nicaragua".

Sergio Ramírez Mercado. També s’hauria pogut dir Sergio Ramírez Esperanza.