Pedri no va poder amb tot

El partit és menys important, ara, que aquesta enorme fortalesa amb què Pedri es va mantenir en el camp. Ell no va ser en el partit d’anada, però en aquesta ocasió, obligat a ser el capità in pectore de l’equip, va ser alhora de gairebé totes les demarcacions, fins que l’atzar que obliga el cansament li va aconsellar a l’entrenador que se l’havia d’emportar al vestidor.

No se’n va anar. De vegades hi ha futbolistes així, capaços de fer de la seva passió un exercici que encoratja el col·lectiu a seguir i seguir i seguir a la recerca d’una alegria que, en aquest cas, ell no volia deixar a càrrec dels seus companys. O potser no va voler deixar que el campió fos un altre. Ell potser volia ser allà per xutar en l’últim sospir d’un partit que acabés en empat.

Aquesta va ser, sens dubte, l’aspiració de la grada blaugrana, i sens dubte va ser la meva pròpia, espantat des del principi per la possibilitat que l’equip es rendís davant un gol del contrincant. Això no va passar, és evident, però jo vaig pensar que en algun moment aquest 3-0 podia ser una reivindicació quàdruple de Bernal, que ja és part dels millors del Barcelona.

Explicació ètica

Notícies relacionades

"Si continuem jugant així, el final de temporada serà espectacular"

Bartomeu declararà dues vegades en tan sols vuit dies

No va poder ser, no va ser, però gairebé tot el que va passar va resultar una explicació ètica del futbol del Barça, que va tenir tot l’equip, els que van sortir primer i els suplents, disposat a fer d’aquesta jornada difícil una celebració inesperada.

L’equip va jugar com si fos a la final de totes les temporades de l’any, i aplaudir-los a tots és just, sens dubte. Que Pedri em sembli el millor dels que van fer d’aquest partit una enorme proesa fallida té a veure amb els mèrits del canari: quedar-se allà quan el temps ja se li havia complert és un exemple més del seu sentit de la responsabilitat i la passió per l’equip en el qual juga.