Editorial
El Barça i la veu del soci
A la massa social del club ara li toca apostar per l’honestedat, i no només pels triomfs esportius
Les eleccions a la presidència del FC Barcelona no deixen de ser, estrictament, les d’una entitat privada a què estan cridades a participar poc més de 100.000 persones, 114.504 per ser exactes, segons l’últim cens de socis amb antiguitat d’un any i majors d’edat. De tota manera, per la transcendència social del club i per la repercussió en els mitjans –amb campanyes similars a les polítiques–, van més enllà de la mera disputa del càrrec i es converteixen en un esdeveniment que reclama una atenció singular. En part, per la càrrega simbòlica del Barça (fidel encara al lema més que un club, ideat per Narcís de Carreras als anys 60 del segle XX) i, en part també, perquè hi ha molt pocs clubs d’elit que puguin presentar l’actiu de poder elegir els seus representants a través d’un sistema democràtic en què els associats tenen l’última paraula, encara que aquest control social hagi sigut més que relatiu entre elecció i elecció. El futbol professional, avui dia, és una amalgama d’interessos corporatius i d’inversions milionàries en què els aficionats no tenen vot i només poden exercir la veu, de tant en tant, des de les grades. En aquest sentit, la singularitat del Barça, conjuntament amb l’Athletic Club i el Reial Madrid, és que la titularitat del club pertany a la massa social.
Aquest és justament un dels punts capitals que s’ha debatut al llarg dels últims cinc anys, des que Joan Laporta va accedir a la presidència el març del 2021, en la seva segona etapa com a màxim dirigent. En plena pandèmia i després d’un mandat, el de Josep Maria Bartomeu, atapeït de dificultats i de decisions controvertides, amb querelles judicials i mocions de censura, i amb una situació econòmica crítica, amb un deute elevadíssim i pràcticament en fallida comptable, la voluntat de Laporta, que es va imposar per àmplia majoria a Víctor Font i Toni Freixa, va ser evitar el col·lapse econòmic, recuperar la competitivitat esportiva i iniciar les obres del nou Spotify Camp Nou.
Cinc anys després, les eleccions d’aquest diumenge es plantegen en bona part com una revàlida a la gestió laportista: amb menys dubtes sobre els resultats esportius que sobre el futur econòmic d’un club encara insuportablement endeutat i un nou estadi sobre el qual pesen massa incògnites. Font torna a ser candidat –aquesta vegada, en un enfrontament cara a cara– i ha aprofitat la campanya electoral per posar sobre la taula temes candents del club que reclamen la necessària transparència que exigeixen els socis i l’entorn. Les eleccions, més enllà de les diatribes dialèctiques, tenen a favor seu que fan possible un debat sobre l’honestedat en la gestió econòmica, en la parcel·la esportiva i en els projectes d’ampliació de les instal·lacions.
El més positiu del cicle electoral –per sobre dels detalls que han emmarcat la campanya: el cas Messi, l’atenció al soci, la grada d’animació, les crítiques a Deco, el cost del nou Camp Nou, els dubtes sobre les palanques inversores o el fair play financer– hauria de ser que una alta participació, superior a una mitjana inferior al 50% de les últimes convocatòries, certifiqués que el Barça és viu, que l’essència barcelonista es manté i que la democràcia, el debat, la crítica o la defensa d’un llegat formen part de l’ADN blaugrana. Ara els toca als socis apostar per l’honestedat, no només pels triomfs esportius.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
