Ser dona

Armava aquests pensaments, reflexius malgrat la seva aparent precipitació, fruit de la situació en què em trobava, envoltada de gent aliena, distant en aparença, mentre escoltava la creadora Susana Solano reflexionar sobre la seva obra en un soterrani reconvertit en espai artístic, amb la seva inevitable estètica industrial, al barri madrileny de Conde Duque. Solano, nascuda a Barcelona el 1946, va començar la seva avui dilatada trajectòria, mig segle ja, als 30 anys, una edat, pel que sembla, tardana per al món de la creació plàstica. En la xerrada, compartida amb l’artista David Bestué, va rememorar com, durant la primera etapa de la seva carrera, coincident amb la seva maternitat, quan els seus col·legues homes anaven a fer copes després de les inauguracions o al sortir dels seus tallers, ella tornava a casa per cuidar-se dels fills. Una circumstància que la va situar fora de l’escena, al marge d’aquest mercat que, amb el temps, va acabar reconeixent-la com un dels grans noms de l’art contemporani espanyol, referent d’aquestes dones, joves, que ara omplen les galeries i les fires, nacionals i internacionals, amb obres que sense ella no existirien. Solano va triar ser mare, i creadora. Però no va escollir ser dona, ni néixer en els inicis d’una dictadura que menyspreava la condició femenina a l’àmbit domèstic, àngels de llars que tiraven endavant gràcies a elles.

Notícies relacionades

Millor cap enrere

Disciplina

Això pensava a l’escoltar-la i, de sobte, la meva ment, guiada per la brúixola que és la consciència, se’n va anar a un altre lloc, l’Afganistan, tot just uns dies abans, el 31 d’agost. Un terratrèmol de 6 graus en l’escala de Richter va fer tremolar la terra, i va causar la mort de 2.200 persones, segons les últimes xifres oficials. Catàstrofe amb precedents que s’agreuja tràgicament si les víctimes són dones, ja que el règim talibà prohibeix que els homes que no siguin familiars les toquin, fins i tot en situacions d’emergència. Tenint en compte que la majoria d’integrants dels equips de rescat són homes i que les dones afganeses no tenen permès parlar en veu alta en públic i només poden ser ateses per personal sanitari femení, les possibilitats que sobrevisquin són ínfimes.

La comparació amb Susana Solano és odiosa, ho sé, però les afganeses tampoc van escollir ser dones, ni néixer en un país que els nega els drets fonamentals, tots, també la vida. Tot i que hi ha decisions que altres dones sí que podem prendre. Denunciar la seva situació, explicar-la en articles com aquest, no mantenir-se en el silenci còmplice d’Occident, és una d’elles.