¿S’imposarà el model de la Xina?

El punt d’inflexió va arribar amb Deng Xiaoping als anys 80, quan va imposar una modernització pragmàtica: va mantenir el domini polític del Partit Comunista, però va obrir espais al mercat. Va crear zones econòmiques especials com Shenzhen, que es van convertir en grans pols industrials, i va descol·lectivitzar l’agricultura, cosa que va permetre als camperols quedar-se amb excedents, i això que va disparar la productivitat i els ingressos rurals.

En les dècades següents, els líders xinesos van apostar per dos pilars: la formació de capital humà i la inversió en infraestructures. El país va desenvolupar la xarxa de trens més gran d’alta velocitat i autopistes del món, a més de liderar en telecomunicacions: el 2023 superava els 4,25 milions d’estacions 5G, davant de menys de 150.000 als Estats Units. Paral·lelament, l’obertura comercial i la integració a l’OMC, el 2001, van multiplicar els fluxos d’inversió i comerç.

El model de creixement va combinar planificació i mercat. Sota el lema Agafar el pesat i deixar anar el lleuger, sectors estratègics com l’energia, l’acer, la petroquímica o el transport es van mantenir sota control estatal, mentre les indústries exportadores es van liberalitzar. A més, l’arribada d’inversió estrangera va portar capital, tecnologia i coneixements de gestió que van ser ràpidament adoptats (i millorats).

La cultura confuciana, basada en l’ètica del treball, el respecte per la comunitat, l’esforç i l’educació, va reforçar aquest procés. Avui la Xina té al voltant de 3.000 universitats, 13 d’aquestes entre les 100 millors del món. La taxa de matriculació postsecundària va passar del 0,26% el 1949 al 60,2% el 2023. Des de finals dels anys 90, una nova generació d’emprenedors tecnològics van impulsar empreses globals, com TikTok, Alibaba, Xiaomi, Lenovo, Tencent, Huawei, OPPO i DeepSeek, que han situat el país en l’avantguarda tecnològica.

El lideratge de Xi Jinping se centra avui a créixer més en qualitat que en quantitat. La Xina inverteix massivament en ciència bàsica, semiconductors, intel·ligència artificial, vehicles elèctrics i energies renovables. El desafiament és passar d’un model impulsat per l’exportació i la inversió en infraestructures a un de centrat en el consum intern i en la inversió tecnològica.

Però s’enfronta a problemes típics de les economies capitalistes avançades: augment de costos laborals, envelliment demogràfic, baixa natalitat, menys compromís laboral dels joves, sobreconstrucció immobiliària i reptes mediambientals.

Notícies relacionades

Múltiples formes de la misogínia

Coreografia xinesa

La Xina busca consolidar-se com la principal potència econòmica mundial. ¿Serà capaç d’aconseguir-ho? El seu PIB en paritat de poder adquisitiu ja és el més gran del món, per davant dels Estats Units. Mentre que el PIB per habitant és encara un 68% inferior al dels Estats Units, i la productivitat laboral, un 70% més baixa.

L’objectiu, per tant, és millorar la productivitat i que es tradueixi en un augment del nivell de renda de la població. Alhora, s’esforça a reforçar el domini geopolític. La Xina se sent amenaçada pels Estats Units i hi ha respost amb una demostració de fortalesa i unió del bloc Àsia-Pacífic. La cimera de l’Organització de Cooperació de Shanghai (OCS) celebrada aquests dies, que va congregar 26 mandataris de països que sumen un 42% de la població mundial, ha sigut un punt d’inflexió. ¿Serà capaç de consolidar un model econòmic alternatiu a l’occidental, que sedueixi els països en desenvolupament de l’economia mundial.