La flotilla i els vents
La Global Sumud Flotilla vuelve a partir desde el Puerto de Barcelona, a 1 de septiembre de 2025. /
L’historiador Gabriel Jackson deia, de les Brigades Internacionals, que "l’aclaparador motiu per ser brigadista va ser la desesperació davant del fracàs dels poders democràtics per oposar-se a un feixisme manifestament agressiu". Salvant les distàncies, els integrants de la flotilla Global Sumud estan actuant amb una mateixa determinació, mirant de trastocar els versos d’Auden que parlen de la ignorància del dolor aliè. M’hi he referit moltes vegades perquè, a part de ser un poema esplèndid, ens exposa a l’evidència no tant de l’egoisme, sinó de la indiferència. No estem pendents dels altres perquè prou feina tenim amb les nostres coses. El va escriure a partir del quadre de Brueghel que retrata la caiguda d’Ícar després d’haver defugit les indicacions de Dèdal, el seu pare, i d’haver volat més enlaire del que tocava, amb unes ales de cera, desfetes pel Sol. Ningú no en fa cas, i "el vaixell fràgil i car que hauria hagut de veure / una cosa esbalaïdora, un noi caient del cel, / tenia on anar i va salpar tranquil·lament". La flotilla, aquí, salpa per revertir el que el poeta ja descrivia a l’inici del poema: "Sobre el patiment, mai no es van equivocar / els Mestres Antics: que bé que van entendre / la seva posició entre els homes, com fa acte de presència / mentre algú menja o obre una finestra o només passeja avorrit".
Una de les activistes més conegudes, Greta Thunberg, amb aquell seu posat tan intens, incommovible, ho ha expressat d’una altra manera: "Estic horroritzada de veure com la gent pot viure veient el genocidi en directe pel mòbil". Benvolguda Greta, el Mestres Antics no s’equivocaven, perquè resulta que el món està construït a partir d’una indiferència que fa possible la vida avorrida i sense consciència. No cal "horroritzar-se". És simplement una constatació. ¿Fins a quin, però, som capaços de no veure, de no saber, que Ícar està caient? Si miréssim de prop el patiment, si giréssim els ulls cap a la tragèdia, probablement seria un calvari menjar, obrir una finestra o passejar. Aquí no s’hi valen, tanmateix, superioritats morals. És el que tenim entre mans. I estem parlant de coses molt serioses.
Dit això i respectant la valentia de qui s’atreveix a enfrontar-se amb el mar i a creuar el Mediterrani amb vaixells de paper (poca cosa més és la flotilla, com ja hem pogut constatar), cal dir que em fa pensar en les Brigades Internacionals. És per això que les he citat. George Sossenko, un brigadista francès, recordava, ja de gran, el comentari d’un ciutadà de Barcelona el dia 28 d’octubre de 1938, quan els combatents estrangers van dir adéu a la guerra, empesos pel govern de Negrín: "Després de dos anys, han après a lluitar, però encara no saben desfilar". Va ser un comiat multitudinari i trist. Diumenge, la flotilla Global Sumud va rebre, també, l’escalf de molta gent. Amb la mateixa bona fe d’aleshores i un desconcert i una ingenuïtat similars. Una alegria, la de diumenge, que no va poder anar més enllà de Badalona. Els "forts vent del Mediterrani" són com els Mestres Antics. Cal escoltar-los.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
