Coses de senglars
La crisi de la pesta porcina africana m’ha fet veure dos detalls que no sabia (o que coneixia ben poc) i que ara em tenen fascinat. El primer és el descobriment d’una unitat d’elit de l’exèrcit espanyol especialitzada en la caça i el control d’animals salvatges. El segon, la quantitat desorbitada de porcs que matem a Catalunya cada any. Si no vaig errat, estem parlant de la vora d’uns 17 milions d’animals sacrificats, un 70% dels quals provenen dels escorxadors de la Segarra, el Bages, Osona i la Selva. Només als voltants de Vic, se’n maten cinc milions anualment. No sé com dir-ho, però trobo que és una xifra bestial, i em penso que aquesta és una de les poques ocasions en què l’adjectiu no és només un tòpic o un recurs estilístic de segona divisió. Bestial, mai millor dit. Davant d’aquestes xifres és normal que la indústria porcina estigui espantada, sobretot si valorem les xifres de les exportacions, uns 3.000 milions d’euros. És a dir, aquest país, i el conjunt de la península, és un dels llocs del planeta on es maten més porcs. Deu ser per això, també, que l’exèrcit té una unitat ensinistrada en la lluita selvàtica.
El senglar (el sus scrofa salvatge, en contraposició al sus scrofa domestica o simplement sus domestica, el de les granges) té una llarga tradició cultural. L’altre, també, però d’una altra manera. El domèstic forma part de la manera de fer i de ser del país, des de la matança ancestral fins a l’elaboració d’embotits, tot un emblema de la Catalunya porcina. Genera amor i rebuig alhora. Un animal del qual s’aprofita tot i que, en conseqüència, té un alt valor econòmic i social, i que, d’altra banda, viu enmig de la merda i devora, omnívor, tot el que cau a la cort on viu. Penso en Pasolini, per exemple, i la seva metàfora decadent sobre els suids, o en Orwell, que va convertir el porc Napoleó en una versió pagesa de la dictadura estalinista a La revolta dels animals.
Notícies relacionadesEl senglar sempre ha estat vist com un animal noble, coratjós i valent. Ja en donen fe les civilitzacions iberes i romanes i també els celtes, que explicaven la història d’uns senglars màgics que es morien i eren engolits (no sé si ja aleshores existia el civet!) pels homes i que l’endemà tornaven a trescar pel bosc com si res. Deu ser una lectura mitològica que es basa en la fertilitat de l’espècie, un aspecte que coneixem prou bé. Ricard III, el rei anglès, va ser conegut com el senglar, justament pel seu coratge bèl·lic. En tornar de la guerra i enfrontar-se a la pau, "l’hivern del nostre descontentament", no es va poder habituar a la placidesa de la cort, la dels nobles desvagats, i va buscar brega allà on fos.
Els nostres senglars, aquests de Collserola ara infectats, també tots els altres, han abandonat la bel·ligerància bosquetana i s’han dedicat a furgar en la immundícia, com el rei Ricard. I, com ell, moren a causa del descontentament i, pel que sembla, d’un entrepà de salami (o del que fos) que avançava per Cerdanyola i voltants com una daga del destí fatal.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
