Assajos

Dues talaies

FERRAN NADEU / EPC

Escriure sobre la història (i encara més si es tracta de fets recents, amb un relat sobre episodis que encara no estan tancats i dels quals no sabem el final) és un exercici certament complicat. Es pot fer des del rigor estrictament acadèmic o des d’una talaia privilegiada que és, alhora, un punt d’observació elevat i un descens al fang de la realitat viscuda. En el primer cas, el professor analitza i descriu moviments. En el segon, l’autor abandona les notes a peu de pàgina i abraça les notes a peu de carrer. O, dit d’una altra manera, assumeix el risc d’involucrar-se personalment en la reflexió, que deixa de ser una disciplina universitària i passa a ser una dissecció que inclou també la pròpia percepció d’un temps viscut.

Aquest és el cas de dos llibres d’assaig que s’acaben de publicar i que són, en certa manera, complementaris. A Una recança infinita (Arcàdia), l’historiador Josep M. Muñoz explica, ens explica, en una retrospectiva de cinquanta anys, el passat recent de la política catalana, fins a l’actualitat. A El franquisme en temps de Trump (Pòrtic), el periodista i ara diputat al Congrés Francesc-Marc Álvaro analitza les noves cares de l’extrema dreta, a Espanya i a Catalunya. L’atalaia del primer és el bagatge intel·lectual assumit al llarg de vint-i quatre anys com a director de la revista L’Avenç, amb unes memorables entrevistes a polítics, artistes i pensadors. La del segon és el privilegiat espai que ara ocupa, a l’altra banda de la barrera, sense perdre de vista la seva filiació periodística: no es limita a la pràctica política, sinó que va més enllà, amb la constatació d’unes postures, d’uns fets dels quals fa una dissecció severa.

Notícies relacionades

Tots dos, Muñoz i Álvaro, exerceixen, doncs, de retratistes del panorama on hem viscut i on vivim, lluny de la fredor conventual i convençuts que és des de la personal visió de la jugada que es pot assolir, com diu Muñoz, "una major credibilitat del relat". O, com afirma Álvaro, en referir-se a la rehabilitació actual del franquisme, "amb una estranya barreja d’incredulitat, estupor, fàstic, indignació i dolor".

Aquests dos llibres –en recomano una lectura consecutiva i immediata, perquè expliquen històries que s’entrellacen– no tenen la intenció de proposar fórmules màgiques o receptes o tractaments profilàctics per guarir-nos o per fer front a "la melancolia que trigarà a esvair-se" (en el cas de la Catalunya que dibuixa Muñoz) o per evitar el "buidatge democràtic" que proposa l’extrema dreta (en el cas d’Alvaro), aquesta "democràcia reduïda a un escenari", la desaparició de la veritat com a valor. Tant el periodista com l’historiador saben que la seva tasca és justament el conreu d’una veritat farcida de dubtes, però honesta i conseqüent. Tot i això, tots dos, no s’estan d’advocar per una lluita "contra la desesperança, convocats a la resistència", o a favor de "la persistència de la voluntat d’ésser" d’un catalanisme que ho tornarà a intentar. Potser per "fracassar millor", com deia Samuel Beckett.

Temes:

Intel

Inicia sessió 0 Comentaris

Desgast institucional

Davant la tornada de Puigdemont