Callin, sisplau

"El foc, l’aigua i els governs no coneixen la misericòrdia", diu un vell proverbi albanès, i no imagino una cita més encertada en aquests dies d’incendis, tragèdies i baixesa política. Mentre la voracitat del foc desbocat escampa una fúria aterridora per boscos, granges i pobles, i deixa una petjada de destrucció, els polítics no perden cap oportunitat per perdre totes les oportunitats de callar.

Encara estan ben vives les ferides de la dana, en què el PP i el PSOE varen protagonitzar espectacles d’enorme baixesa moral i, tanmateix, immunes a corregir els errors, tornen a caure en la temptació d’aprofitar-se de la tragèdia per treure’n rèdit polític. No hi ha hagut treva, ni tan sols quan mitja Península ja cremava sense aturador, i era el moment de deixar la demagògia i posar-se a treballar. Ans al contrari, les declaracions polítiques s’han disparat immediatament, no fos cas que el foc corregués a més velocitat que els micròfons, i uns i altres s’han tirat les culpes pel cap, convençuts que atiar la ràbia de la gent contra l’opositor, tot aprofitant el dolor de la tragèdia, és una virtut política. Baralles per uns tuits, baralles per les vacances, ajudes que no arriben d’uns, ajudes que no demanen els altres, i la baralla de bar de la política sobrevolant damunt de la destrucció. Que si la responsabilitat és del mal govern de Pedro Sánchez i la seva feblesa en no tenir pressupostos… Que si la culpa és de la mala administració de les autonomies del PP… Uns disparen contra el govern central perquè no reacciona a temps, els altres contra les autonomies de la fatxosfera perquè no inverteixen en prevenció, i mentrestant es cremen els boscos, moren els animals, pateixen els humans i quatre persones perden la vida en l’intent desesperat per aturar el foc. Al bell mig de la inútil estridència política, la gent se sent abandonada per unes institucions que fallen estrepitosament. És aquí on es cultiva el brou de la desconfiança amb la democràcia. En un moment així, no seria el moment d’abandonar el globus d’egolatria en què viu la classe política i aterrar en la realitat de la gent? No seria el moment de callar?

De callar de veritat i, en el mutis, oferir-se els uns als altres per tal d’unificar esforços i demostrar que a vegades els polítics es recorden que són humans. El soroll polític, quan el foc devora vides, és una estridència tant insuportable com immoral. Després, quan la fúria del vent i del foc es dominin, i l’espectacle aterridor de la cendra ens doni la mesura exacta de la tragèdia, serà aleshores el moment d’avaluar els errors i, si correspon, tirar-se els plats pel cap. Però no ara, quan el profit polític de les paraules neix del patiment de la gent.

Notícies relacionades

L’amenaça de la violència digital

De la postal a la ressenya

Cal recordar, a més, que l’aparició d’aquests focs de nova generació, atiats per múltiples factors de risc -despoblació, abandonament dels hàbits de pasturatge tradicional, efectes del canvi climàtic, etc., és un fenomen que s’està produint arreu. En la retina guardem, per exemple, els terrorífics incendis de Los Angeles de fa pocs mesos. Diuen els experts que el canvi climàtic ha iniciat un procés que només pot anar a pitjor, i que els focs seran cada vegada més ferotges i més incontrolables. Si sabem el diagnòstic i tenim el calendari en contra, la primera urgència, una vegada s’hagi controlat aquesta onada d’incendis, ha de ser un pla de prevenció de xoc, tant ambiciós pressupostàriament com extrem en les decisions i les mesures. Però no un pla de xoc periodístic, que serveixi per salvar momentàniament les engrunes de la credibilitat política, perquè els ciutadans ja coneixem molt bé el timing: immediatament després de cada tragèdia, promeses, projectes, ajudes…, i després, desmemòria, inacció i les ajudes que no arriben.

En algun moment s’haurà de parar aquesta terrorífica roda del hàmster que només serveix perquè les idees més autoritàries avancin amb la mateixa voracitat que el foc. Es tracta de responsabilitat de gestió, i no de propaganda partidista. Es tracta de polítics de mirada llunyana, i no de mirada curtterminista electoral. Tal vegada es tracta de grandesa humana, i no de baixesa política. Callin, tanquin la bragueta i deixin de mesurar-se la llargària. No s’adonen que el foc també devora les paraules.