De l’amor al ‘hate-watch’

En el cas d’And just like that...la paleta de crítiques ha sigut àmplia. Que si la Carrie viu ancorada en el seu passat, que si l’Aidan s’ha convertit en un cuñao, que si la Miranda sembla que està en l’edat de la poca-solta, que si la Seema és una còpia barata de la Samantha... Les fans han disseccionat cada episodi i han reaccionat al mínim indici d’incongruència, que va arribar a la seva màxima cota després de l’emissió del sisè episodi, en el qual mor el pare de la Lisa. Les xarxes es van veure inundades de clips d’un episodi de la primera temporada en el qual la Lisa havia rebut una trucada en què li comunicaven la mort sobtada d’ell. La mofa va ser tan intensa que els responsables de la sèrie van haver de sortir al pas aclarint que en la primera temporada havia mort el seu padrastre, explicació que no va convèncer ningú.

L’audiència de la sèrie, tot i que considerable, ha adquirit un significat especial dins d’aquest context. Sens dubte algú la deu haver vist per plaer, però són molts els que l’han vist per indignar-se per les decisions creatives que s’hi han pres i després destrossar-la sense pietat. El que ha resultat fascinant ha sigut aquesta incapacitat per deixar de veure-la. Aquest enganxament, en realitat, es retroalimentava amb les reaccions negatives. Cada episodi ha sigut munició per interactuar amb persones que opinen exactament el mateix. Aquest és, al cap i a la fi, l’atractiu social del hate-watching. No es tracta de torturar-se amb una cosa mediocre, sinó de sentir-se part d’un col·lectiu que confronta un element comú amb humor i sarcasme.

Notícies relacionades

Els presseguers ploren

Guerres de religió

Tot i que el hate-watch va néixer vinculat a la televisió, ràpidament s’ha traslladat a les xarxes socials, especialment entorn de creadores de contingut. Hi ha canals molt consolidats en aquest àmbit, com Cotilleando, on és possible trobar fils amb converses infinites organitzades al voltant de populars influencers. El seu contingut no les influeix. Més aviat al contrari, però les veuen perquè això dona accés a una experiència col·lectiva: la d’odiar-ho. La crítica proporciona la sensació de superioritat i satisfacció, una cosa que, segons l’opinió de molts experts, és una versió tova del ciberassetjament. La vehemència dels comentaris que ha rebut And just like that... també té a veure molt amb la gestió de les expectatives i amb la situació vital per la qual han travessat les seves espectadores des dels temps de Sexe a Nova York. L’efervescència i les aventures amoroses d’un grup de trentins ha donat pas a dones ja madures amb interessos que estan als antípodes de la vida idíl·lica de la sèrie original. Edatisme, menopausa, divorci, malaltia... tot i que ressoni amb l’audiència, genera molta més incomoditat emocional.

El hate-watch ha aconseguit truncar la renovació d’And just like that... per una quarta temporada, que ha sigut cancel·lada de manera fulminant davant la polèmica que l’ha acompanyat. Potser és el moment de preguntar-nos per què continuem invertint temps i energia en continguts que, lluny d’enriquir-nos o fer-nos sentir bé, ens generen frustració, cinisme o malestar. Compartir la decepció pot reforçar vincles socials, però les emocions modelen la nostra experiència diària, i donar cabuda a una activitat tan tòxica segur que té el seu propi peatge en la ment de qui la practica. Reexaminar les nostres eleccions de consum –i buscar aquelles coses que ens aportin alegria, inspiració o reflexió positiva– podria ser un petit però significatiu acte d’autocura. Al cap i a la fi, la nostra atenció és limitada, i com la utilitzem defineix, en part, com ens sentim.