La fal·làcia dels dos estats

L’ONU va donar curs als desitjos del líder sionista Ben-Gurion, comandant en cap de la Haganà, l’Exèrcit jueu a l’ombra. Ben-Gurion mostrava en públic la seva cara més amable, la seva voluntat de conviure en veïnatge amb un Estat palestí. Però era purament una actitud estratègica, pragmàtica. També Ben-Gurion, amb Golda Meir, alimentava la idea de crear un únic Estat, el d’Israel sobre la totalitat de Palestina, on –això potser sí– podrien viure i conviure els àrabs que, en aquell temps, encara eren la majoria de la població a Terra Santa. S’ha de dir que llavors no només les nacions àrabs van rebutjar l’acord (amb Jordània arrossegant els peus), també les faccions armades jueves dissidents el van rebutjar de ple. Tant l’Irgun, embrió de l’actual Likud de Netanyahu, com l’anomenat Grup Stern, encara més extremista, es van oposar a aquesta partició, perquè ja llavors defensaven que la terra de Palestina corresponia només als jueus, que era allà, en l’anomenat Eretz Israel, on havien d’aixecar la pàtria jueva, el nou Estat. No estaven disposats a renunciar a una sola hectàrea de la terra promesa.

Notícies relacionades

Illa sobreviu en minoria

Jumella, el tret al peu d’un PP passerell

De fet, va ser Ben-Gurion qui va imposar la política de conquesta de terres habitades per àrabs, de guanys territorials respecte a la resolució de l’ONU, en la guerra de la independència que va esclatar el 1948. Abans, mentre va durar el mandat britànic, es va entaular una lluita clandestina. En la guerra, el moderat Ben-Gurion no només va optar per conquerir pobles àrabs que segons les Nacions Unides formaven part de l’Estat palestí, sinó que es va oposar a desallotjar qualsevol poblat jueu, ni que això pogués significar l’aniquilació de tots els seus habitants. Tant és així que quan li proposaven en circumstàncies bèl·liques de clara inferioritat que evacuessin les dones i nens jueus, s’hi oposava, adduint que els homes lluitarien amb més ardor si a més de defensar la posició defensaven les vides de les seves famílies. El primer dirigent que va optar per netejar d’àrabs pobles sencers va ser el mateix Ben-Gurion.

El drama de Gaza és paral·lel al de Cisjordània, on segueix amb fermesa la política de més i més assentaments amb setge implacable als pobles àrabs pels colons i l’Exèrcit. L’objectiu és Eretz Israel, tota la terra palestina té un únic i legítim propietari, el poble jueu. I els àrabs només poden aspirar, potser, a no ser ciutadans de segona a l’Estat d’Israel. Només cal llegir l’autobiografia de Netanyahu per confirmar sens dubte que no caben dos estats a Palestina. Només un és possible i és Israel. La resta forma part de la litúrgia europea, una fal·làcia que romànticament es manté i que no té, de veritat, ningú que la sustenti.