La meva bonica tintoreria

F altava poc, però encara faltava, perquè esclatés la monstruosa crisi del 2008. La que va començar a les goles dels llops de Wall Street, bufant i bufant fins a gairebé fer caure la caseta dels tres porquets de l’economia no merament americana, també mundial. El més impressionant d’aquestes coses és que ningú les vegi venir.

Per aquelles dates va visitar Nova York, on jo vivia, una delegació del Banc Sabadell, que va donar lloc a un sopar de periodistes en què jo, camí de les postres, intuïtivament i sense pensar vaig dir: "això s’acaba, això petarà". Silenci sepulcral. Sobretot dels meus col·legues especialitzats en finances. "¿Per què dius això?", em va preguntar un d’ells. Jo vaig respondre: "Perquè al meu barri, a Brooklyn, acaba de tancar una tintoreria d’uns coreans que van arribar fa 26 anys amb una mà davant i una altra al darrere, van treballar molt i bé, van enviar tres fills a la universitat, es van fer imprescindibles per al veïnat... i ara no poden pagar el lloguer". Vaig notar de seguida que el meu comentari espontani decebia els presents. ¿Allò era tot el que jo havia d’oferir? Educadament, van canviar de tema.

Confiança.

No tots hem nascut per ser rics. Però s’ha d’anar amb compte, molt més que no pas abans, per no acabar sent més pobres que en els pitjors malsons dels nostres avis i els nostres pares. Aquells que crèiem haver deixat per sempre enrere. Doncs resulta que no. L’economia no és només tenir o no tenir diners. És tenir o no tenir comunitat. Sentit.

Tant de bo molts lectors gaudeixin tant com he gaudit jo de les històries de coratge, perseverança, creativitat i fins i tot reinvenció que EL PERIÓDICO ens acosta avui, en un homenatge vibrant al comerç de proximitat. Però, com bé assenyala un dels entrevistats, el millor homenatge que es pot fer és gastar. En aquests negocis. No passar de llarg per pressa, per mandra o pels cants de sirena d’el més barat, que de vegades és el que s’acaba pagant més car. A tots els nivells.

Notícies relacionades

Té atur zero i sous de fins a 70.000 euros: aquesta és la carrera científica més ignorada a Espanya

Els transportistes i conductors d’autobús amenacen amb una vaga indefinida a partir del 8 de juny

Anar a la fleca de tota la vida o al mercat, comprar braçalets d’autor, assegurar-se per variar que hi ha vida més enllà de l’online, no és només un símptoma de sensibilitat i de bon gust. És gairebé autoteràpia. Al meu barri actual, a Ciutat Vella, hi ha una tintoreria (una altra) regentada per una senyora argentina amb qui he desenvolupat una de les meves relacions personals més entranyables i còmplices des que, fa cinc anys, vaig tornar a viure a Barcelona. Ens hem agafat confiança. Jo li porto la roba, ella no té necessitat de donar-me cap paper. Jo ja sé que quan vagi a recollir-la estarà tot i estarà perfecte. Pago sempre al comptat, mai amb targeta, perquè no m’és igual que li cobrin comissió. Xerrem. Ens somriem. Ens apreciem. Em sento millor persona des que soc clienta seva. El món sembla menys aspre.

Ah, i no oblidin el que parlàvem: mentre aquesta tintoreria d’autor aguanti oberta, jo sé que encara queda esperança, encara no hem tocat fons. Tots i cadascun.