Mediteu: està passant

2
Es llegeix en minuts
Palestinos intentan obtener comida en la Ciudad de Gaza

Palestinos intentan obtener comida en la Ciudad de Gaza / Associated Press/LaPresse

Si has estat alguna vegada en un camp de concentració nazi (o d’extermini, és igual), una de les primeres coses que et preguntes és com pot ser que els veïns no s’adonessin de l’horror. ¿O sí? ¿N’eren conscients? I, si ho eren, ¿com podien suportar el pes de les cendres que queien sobre el campanar punxegut de qualsevol poble dels voltants, posem per cas de l’amansit i discret Mauthausen, a poc més de tres quilòmetres del camp? ¿Els habitants del llogarret austríac no sentien l’udol dels cadàvers vivents mentre treballaven en les seves feines?

El 1942 es posa en marxa el mecanisme atroç i decisiu. També és quan es comença a conèixer l’abast de la ignomínia. Amb sordina, no obstant. Al desembre, el diplomàtic Anthony Eden redacta un informe oficial sobre el genocidi del poble jueu. Poc després, el Parlament britànic debat sobre les "execucions massives" i els "escorxadors nazis", però el ple acaba amb un simbòlic minut de silenci per protestar contra "la fastigosa barbàrie". Aquell mateix 1942, Roosevelt rep una delegació jueva i els confessa que ja sabia el que passava. I el juny del 1942, The New York Times informa de l’assassinat de 700.000 jueus... en la part inferior d’una columna breu, en la pàgina 5.

La magnitud de l’enormitat de l’Holocaust es va saber després, quan els aliats van entrar als camps (sense informar de tot el que vam saber més tard), però la idea que els nazis tenien una màquina de la mort ben greixada ja era present anys abans. El que no passava llavors és un seguiment diari de la tragèdia. L’opinió pública no tenia una notícia clara, permanent.

Notícies relacionades

Ara, sí. Ara som capaços (¿ho som?) d’assistir al genocidi del poble palestí en directe. Dia a dia, hora a hora. Ja no podem preguntar-nos com és que es va permetre l’existència dels camps d’extermini (o de concentració, és igual), perquè avui, al segle XXI, els contemplem com si res, en la pitjor versió de l’aniquilació d’un poble. La gana. Una fam que obliga els pares i les mares a veure com els fills moren d’inanició, i a preguntar-se, en plena tempesta controlada i dissenyada pel Govern israelià (fins i tot les "pauses tàctiques" ara anunciades són, per a uns quants, signe de "capitulació"), com serà el cervell i el fetge i els pulmons i les cames dels fills i les filles que sobrevisquin a la gana.

Primo Levi, al tornar d’Auschwitz, va escriure una arenga en forma de poema, dirigida als acomodats que no podien ni tan sols imaginar aquest patiment. Es diu Shemá, que significa ¡Escolteu! en hebreu. Levi s’encara als que viuen segurs a casa seva, amb la llar de foc, menjar calent i cares amigues, i els encoratja (¡els obliga!) a pensar en els que pateixen, en els que han patit, en l’home que lluitava "per un tros de pa", en la dona "sense força per recordar". Vol que repeteixin les seves paraules als fills: "Meditate che questo è stato". Que això ha passat, que això està passant. Repetir-ho als fills, als nets.

Temes:

Gaza Govern