Teatre
Paral·lelismes inquietants
Angélica Liddell, en unas imágenes promocionales de Seppuku. El funeral de Mishima o el placer de morir. /
Angelica Liddell (sense accents) no es diu Angelica Liddell, sinó Catalina Angélica González Cano, filla del militar Anastasio González, destinat, quan ella va néixer, al campament de Sant Climent Sescebes. I Yukio Mishima no es deia Mishima, sinó Kimitake Hiraoka, fill d’un funcionari del govern i provinent d’una de família noble. Sembla que el pare de Liddell volia que la nena fes carrera militar, però ella "tenia un motor de rebel·lió contra l’autoritat", mentre que és segur que el pare de Mishima no volia que el nen fos artista, però, això sí, va acabar essent militar. Per ser exactes, paramilitar, perquè la milícia anomenada Tatenokai (la Societat dels Escuts) va ser un invent del poeta eixelebrat per defensar l’honor de l’imperi després de la Segona Guerra Mundial. Amb cinc membres d’un escamot comandat per ell mateix es va presentar el 25 de novembre de 1970 a la caserna Tokioto amb la intenció d’iniciar un cop d’estat i de provocar el ressorgiment de l’esperit nacionalista japonès. Va fracassar, un detall que ja estava previst, i la cosa va acabar amb un seppuku, que és la culminació ritual de l’harakiri, és a dir l’esventrament voluntari i la posterior decapitació del suïcida per part, evidentment, d’un ajudant.
Aquestes dues personalitats tard o d’hora s’havien de trobar. Quan era petita, Angelica Liddell ja escrivia històries macabres, "una mena de melodrames on tothom moria". Un dels seus primers muntatges anava sobre el suïcidi i, al llarg de tota la seva carrera com a dramaturga i actriu, la idea de la mort ha sobrevolat insistentment en els seus plantejaments escènics. Yukio Mishima també va flirtejar amb la mort i, de fet, quan Liddell naixia, va rodar un curt –Yûkoku– en el qual el poeta interpretava un militar que s’obria la panxa amb una fulla afilada i amb tot de vísceres que emergien, falsament per descomptat, del seu interior. Marguerite Yourcenar va dir que Mishima sentia una "eròtica fascinació per la mort".
Tard o d’hora s’havien de trobar. I ho han fet en un espectacle estrenat a Temporada Alta. Es diu Seppuku, el funeral de Mishima i té la particularitat que s’ha de representar a la matinada, abans que surti el sol, que es veu que és l’hora dels seppukus tradicionals. L’estètica japonesa és poderosa (també la mortuòria) i entenc que l’univers Mishima sigui fascinant, per l’elogi de la mort ritual, tan arravatada i romàntica. Més d’una generació va créixer amb aquesta recerca última de la veritat. Atenció, però. També en va ser seguidor Millán Astray, que va fundar la Legió en base als ensenyaments del bushido, el codi d’honor dels samurais. Fins i tot va traduir, el 1941, El alma de Japón per difondre, "‘principalmente entre la juventud escolar’" l’ideari dels "‘novios de la muerte’". En un moment de l’obra, Catalina Angélica González Cano crema encens, barrejat, segons ella, amb les cendres del pare militar. I s’abraça al fum que surt de l’encenser. Hi ha paral·lelismes certament inquietants.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
