Pistolera del Tercer Temple

Tirabuixons i quipans com a signes distintius personals de la majoria. A més de les banderes amb l’estrella de David que onegen al vent mentre transiten pel barri musulmà, tot i que sense musulmans, que han baixat les persianes i s’han tancat amb pany i clau al racó més amagat de casa seva.

Una manifestant, probablement exmilitar, en un país militaritzat on els homes i les dones compleixen obligatòriament amb un llarg servei militar, porta una pistola al darrere d’una falta tan ajustada com curta. A ningú sembla que li cridi l’atenció. Una pistola amb una corretja a la culata que fa la funció de cinturó.

Tots, a Israel, són militars en la reserva, excepte els àrabs (hi estan vetats) i els ultraortodoxos, quasi un 15% de la població, consagrats a l’estudi de la Torà. Rarament abandonen els seus barris.

Notícies relacionades

Mediterrani, l’oportunitat

El comerç i els dies festius

Al costat de la noia de la pistola, una altra oneja una ensenya singular. És la del Tercer Temple, un corrent en auge que aspira a aixecar a l’esplanada de les Mesquites (el mont del Temple per als jueus) el Tercer Temple de Salomó.

Era una aspiració minoritària. Ara fa por, pel que significa. Liquidar el fràgil equilibri del sacrosant lloc que separa l’amuntegat mur de les Lamentacions i les mesquites d’Al-Aqsa, la Roca i la Cadena. Avui ha agafat forma fins i tot en el Govern que presideix Netanyahu, ja que els seus socis no només volen les cases, les terres i les oliveres dels àrabs de Cisjordània. També volen prendre a l’assalt al mont del Temple i edificar la mítica sinagoga que els romans van reduir al no-res. La generació de Ben Gurion, la que va conèixer la pau. Tampoc la de Rabin, va pagar car intentar-ho. Tampoc, per descomptat, la de l’actual president Bibi. I menys encara la d’aquestes joves que recorren la Ciutat Vella, pistola al cinyell, clamant pel Tercer Temple.