¿Titulitis en política?

Anem a un tema més profund. Núñez ha fet un tour per les televisions en què es mostra com a víctima, mentre ofereix dades contradictòries que revelen més mentides. Exposa com ha patit aquests dies, que ha vist els pares que ploraven per aquesta situació. Sent honesta des del principi, s’hauria estalviat el drama. Potser Núñez no entén que la gent no deixi passar aquestes coses perquè en la seva vida ningú patís en l’etapa de crisi de Mariano Rajoy. Ella devia ser molt jove, apuntada a una universitat a la qual ves a saber quantes vegades va assistir. I poc més.

Però tenim memòria, i hi som els que sí que vam veure els pares plorar, sense que haguéssim mentit mai. Ploraven quan en aquella crisi ens veien anar amb els nostres títols veritables a la cua de l’atur, quan s’esgotava la prestació, quan les empreses tancaven, quan ens deixaven de finançar fins i tot medicaments que necessitàvem, quan dèiem que havíem d’emigrar, quan hi havia amenaça de desnonament, quan ens veien sense esperança.

Notícies relacionades

2025: dues cares d’Espanya

Les universitats desbordades per la IA

Som fills i filles d’una crisi en què el Govern ens deia que vivíem per sobre de les nostres possibilitats, que calia estudiar més o que no ens queixéssim, que hi havia minijobs per 450 euros. De vegades, agreujat per malalties familiars, com ara el càncer, just en aquesta etapa. No fa falta tenir títol per a la política, però sí que trec pit pels meus títols, amb beques, i treballant mentre estudiava. Perquè no és classista defensar el dret a l’educació, un dret per a la igualtat. L’única manera amb què, els qui veníem de baix, hem pogut aixecar cap i tenir el futur que van voler els nostres pares, les nostres mares o les nostres àvies i els va ser negat.

La mentida de Núñez no és només un gest d’arrogància o distracció. També és un insult als qui no van mentir, als qui van lluitar amb dignitat enmig de l’adversitat, als qui es van enfrontar a una crisi sense maquillatges ni dreceres. Ara la premien en televisió com a tertuliana, mentre llicenciats i llicenciades de Periodisme acaben treballant d’una altra cosa perquè cada dia hi ha més intrusisme. Aquest és un altre meló. Necessitem dirigents que no solament no menteixin, sinó que entenguin d’on ve la ciutadania. I per a això cal baixar a terra i enfangar-se. Mentrestant es poden estalviar donar-nos lliçons de vida.