Desperfectes
Aferns interns i partits
Puja la febre amb l’epidèmia d’hipercurrículums. Arriben com una onada a les empreses, circulen amb ostentació per Linkedln, passen pel registre d’entrada de les institucions, els partits els col·leccionen. Són una prova més del desprestigi del sistema educatiu perquè ja no n’hi ha prou de ser llicenciat en Dret: també fa falta haver cursat estudis de sociologia recreativa, tramitar un diploma d’escola d’estiu en dret emocional i tenir un certificat de metafísica eòlica. Val per als aspirants a tot, periodistes, polítics, migpensionistes. Digues-me quantes línies té el teu currículum i et diré a quina cua t’has de posar perquè l’ascensor està avariat.
Amb un mercat tan competitiu i amb universitats de poca exigència, l’hipercurrículum pretén suplir l’experiència, la voluntat de superar-se, el temps dedicat a fer les coses bé. L’ambició és legítima encara que, amb tants eufemismes, els currículums perverteixen el llenguatge i, fatalment, perden credibilitat. Haurem de tornar als exàmens orals amb tribunals severs, als batxillerats que garantien una relació entre coneixement i titularitat, precisament ara que alguns doctorands han descobert que el ChatGPT els pot redactar la tesi.
Als partits polítics l’epidèmia de l’hipercurrículum se suma a mals pitjors, sobretot la corrupció, en les dues vessants, qui roba per a la seva butxaca i qui furta per al finançament del seu partit. És cosa tan persistent que alguns tractadistes la consideren sistèmica, des de ja abans dels Annals de Tàcit, però estem al segle XXI i la tecnologia pot cargolar millor els controls anticorrupció, almenys fins que els hackers els desencriptin. Mentrestant, la corrupció enfonsa partits, trastoca el mapa polític de les nacions i desenganya els ciutadans que paguen els seus impostos.
Notícies relacionadesAls partits se’ls pot exigir més excel·lència i filtre meritocràtic. Els sistemes democràtics han fet avanços notables amb el sufragi universal, el vot secret. La figura del cacic és avui un tecnòcrata. Alhora, les opinions públiques –en contra o a favor de Juana Rivas o la immigració– són extremadament volàtils. Té a veure amb el descrèdit dels partits polítics, tan profitós pels tribuns de reality show. La partitocràcia ho polititza tot: el sistema judicial, els mitjans públics de comunicació, la relació entre política i poder econòmic i, més que res, la corrupció. En el seu dia, es van idealitzar les eleccions primàries però amb això no n’hi havia prou. El que la política necessita és meritocràcia i transparència davant de l’estratègia dels lobbies, la titulitis, el i tu més i la picaresca cleptocràtica.
Tot i que els partits millorin els filtres interns, el ciutadà sospita que la conveniència acaba saltant-se la norma. Arribats a aquest punt, a imitació dels cossos de policia, els partits polítics rellevants necessiten una unitat d’assumptes interns que indagui, fiscalitzi i informi amb autonomia. Els escombrats de la intel·ligència artificial poden ser útils. Que recomenci el reformisme per l’autocontrol dels partits perquè no es perpetuï la llei de ferro de l’oligarquia i la postdemocràcia no sigui una closca plena de currículums buits.
