Desperfectes
Ombres d’inestabilitat
El component elemental de fluïdesa que la vida pública necessita ara mateix sembla col·lapsat per una aglomeració de negligències, desídia, males pràctiques i desgovern. Als elements made in Sánchez se sumen inèrcies que venen de més lluny, disfuncionalitats d’un altre ordre i alhora el cas Cristóbal Montoro, que ha sortit del secret del sumari com una bomba de dispersió.
El catàleg de mostres genera desconcert en una societat que a la vegada és propicia a una credulitat del murri quan dona per fet que tot el que arriba a la pantalla del mòbil té credibilitat immediata. Després de donar per descomptat que entràvem en la societat del coneixement, ara resulta que no tenim la capacitat crítica elemental. Manipulacions, biaixos grotescs i noves supersticions circulen digitalment a tota hora. Als pares els preocupa l’addicció digital dels fills més que l’evidència d’un sistema educatiu que no procura el saber necessari per entendre situacions complexes. A Instagram es practica el tocomotxo per convocar solidaritats desproporcionades, agressions verbals inusitades i que no tenen significat per a les noves generacions.
Tot va regirat i costa molt menys confondre que discernir. Condemnem o aplaudim Torre Pacheco sense cap interès per com es formen els guetos o quines conseqüències té l’efecte crida. Una cosa semblant passa amb l’amnistia, l’OTAN, el finançament autonòmic, els casos de corrupció, la divisió de poders i la caixa de l’Estat.
El fet que el Govern de Pedro Sánchez compri oxigen a Waterloo, ¿n’és causa o efecte? Quan tot és relatiu, les societats perden la cohesió i la capacitat d’iniciativa. En termes pràctics, els inversors viuen més pendents de les agències de qualificació; en un altre sentit, la desconfiança es trasllada a la ciutadania. Això és el que està passant ara, tant per manca de lideratges raonables com per un inici de descrèdit institucional. En veure enfonsar-se el vaixell, alguns nàufrags tiren per la borda la Constitució i el que anomenen el sistema del 1978.
L’absència de meritocràcia als partits polítics no és un factor que determini el vot de les majories, però té un pes innegable en la descomposició de la vida pública. Això detura la fluïdesa. Atrinxerats tribalment rere les sigles d’un partit ho justifiquem tot: Koldo, Ábalos, Santos Cerdán, tot. Així és com guaiten en l’horitzó les ombres d’inestabilitat, i mentre el ministre d’Exteriors dedica les energies a l’oficialització europea del català i l’èuscar, els interessos d’Espanya a Europa perden presència. S’han acabat els mims polítics entre Pedro Sánchez i Ursula von der Leyen.
Inestabilitat sol generar inseguretat. Vet aquí el senyor Domingo, a Torre Pacheco, amb els blaus de la pallissa. Les xarxes ultra també són desferres de la inestabilitat i el descrèdit. Els extrems es toquen. La indiferència no ens deixa veure que la inestabilitat ens perjudica com a ciutadans per tanta credulitat amb la demagògia i el llenguatge corromput. Ja va dir Tocqueville que és més fàcil acceptar una simple mentida que una veritat complexa. Això val per a la immigració il·legal, Hisenda, Puigdemont o la sauna de la cantonada.
