La paraula justa: genocidi

De les tres, el president del Govern va ensopegar en la segona, aproximadament en l’equador (4 minuts i 31 segons) de la seva compareixença. Es va travar al dir genocidi, com de vegades tartamudeja qui diu per primera vegada una cosa que porta pensant (i dient mentalment) molta (massa) estona. És a dir, en rigor Sánchez va dir dues vegades genocidi i una, una cosa semblant a "genoccidi".

Arriba tard, sí, però arriba el primer. No han pronunciat aquesta paraula els altres mandataris occidentals. De fet, Almeida va tornar a fer el mateix que van fer Faemino i Cansado en el seu famós gag del cigarro (això no és un cigarret) i el que el seu partit va fer quan el matrimoni homosexual (era una unió o un llaç). Negar-se a pronunciar una paraula, ja ho faci un bevedor patològic que s’estalvia la paraula "alcohòlic" o un maltractador que prefereix continuar anomenant "passió" als seus abusos, és la forma infal·lible d’evitar la culpa, la reflexió i, sobretot, les mesures i accions.

Però genocidi és la paraula justa (i necessària). Gustave Flaubert va popularitzar la idea del mot juste parlant del seu propi estil. La paraula justa és l’única que pot expressar justament una idea, amb potència, bellesa i precisió. Només n’hi ha una que se cenyeixi com un guant al que es vol expressar. I, a més, un reconeix quina és mitjançant l’oïda. De fet, Vargas Llosa explica, en les seves Cartas a un joven novelista, que Flaubert sotmetia cada paraula a la prova de la gueulade (una cosa així com la xiscladissa o la cridòria). Sortia de casa seva a Croisset i es passejava per l’albereda de til·lers recitant a tot pulmó per testar cada mot juste.

Aquest últim paràgraf és gairebé una paròdia trista de la situació que estem vivint: dotzenes de cretins discutint la pertinència o no de la paraula mentre assassinen desenes de nens cada dia. Però amaga una necessitat, que no és una solució però sí una resposta mínima: que es digui als despatxos, però que la cridem als carrers.

Notícies relacionades

En campanya contra Sánchez

¿Hi ha algú allà per frenar Trump?

Perquè Netanyahu sí que presta atenció a la paraula. Per exemple, a la de la Bíblia. Una sortida política i una reparació històrica justa després de l’Holocaust es farceix narrativament, s’expandeix cap al deliri i es recarrega de legitimitat no en resolucions de l’ONU, sinó en solucions divines i en frases com "Tot lloc que trepitgés la planta del vostre peu serà vostre".

És justa la paraula genocidi, sí. Justa per la seva precisió però també per la seva integritat. Tot i així, arriba tan tard a algunes boques, i es resisteix tant a sortir d’altres, que potser n’hauríem de buscar una altra que aconsegueixi calar encara més, que ressalti la ironia històrica, la devastació humana i l’extermini físic i moral, que remeti al sacrifici incendiari religiós i ens alerti de l’amnèsia, passada i futura: holocaust.