Busos de tortura per a negacionistes

La pregunta no és meva, sinó que apareix escrita en un tràiler que des de fa un any recorre França.

El camió forma part de la iniciativa Climate Sense, amb la intenció de conscienciar del canvi climàtic: al cap i a la fi, aquesta és la temperatura que assolirà París en la segona meitat del segle. Es tracta d’una simulació immersiva: durant mitja hora, els que entren al tràiler pateixen aquesta temperatura. I no només això, sinó que llavors se’ls fa omplir qüestionaris i se’ls proposen jocs d’habilitat. Han passat per allí més de 2.000 voluntaris, però també polítics i periodistes. La majoria diuen que al cap d’una estona tenien mal de cap, palpitacions, taquicàrdies. I que no podien ni pensar.

Hi ha qui ha proposat a França que l’entrada en aquest camió hauria de ser obligatòria per a tots els càrrecs públics. Jo faria extensiva la mesura a tots els que, al lloc de treball, en les tertúlies de la tele i a les barres dels bars, continuen negant el canvi climàtic (i burlant-se de qualsevol iniciativa per desaccelerar-lo).

Aniria més enllà. Contractaria un munt de camions amb experiències immersives en temes ben variats. A qui anomenés paguetes les ajudes socials a menors d’altres països el posaria durant setmanes a travessar països a peu en una cinta de gimnàs i sota vint aspersors descarregant a sobre seu a tota vela. Al que digués que sobren places de cambrer a les zones turístiques, perquè la gent és una gandula, el posaria 24 hores a fregar plats a canvi d’arròs blanc (al que utilitzés la paraula inquiokupes l’obligaria a fer-ho amb les ungles). A qui afirmi que el problema de l’habitatge és l’ocupació, i no la impossibilitat de poder entrar en una casa digna i assequible amb un salari mínim, el posaria durant mil hores seguides a bussejar a Idealista.com, mentre sona de fons a volum endimoniat La casa no es igual o Tu jardí con enanitos, de Melendi. A qui compari les protestes en la Vuelta amb la massacre genocida de Gaza... en fi, no dic on el faria anar amb el camió. Comença per M i no és Malibú.

Notícies relacionades

Atípic del principi al final

Begoña Gómez ha de dimitir

Alguns poden entendre al que pateix sense necessitat d’estar vivint el mateix que ell. Es diu empatia i hi ha un cert dèficit d’aquesta facultat. Michael Herr, que va escriure Despachos de guerra, el millor llibre sobre el Vietnam, després d’incrustar-se en l’exèrcit i veure-ho tot de prop i sentir-ho tot dins i des de dins, va escriure: "Al cap d’un any, em sentia tan connectat a totes les històries i les imatges i la por, que fins i tot els morts em començaven a explicar històries. Les sentia com si vinguessin d’un espai remot però accessible. Independentment del que sentís cap a ells, de com haurien mort, la seva història estava sempre allí i era sempre la mateixa. I deia: Posa’t al meu lloc".

Doncs això, busos de tortura (també anomenades experiències immersives) fins que tots aquests brètols aprenguin a posar-se al lloc de les víctimes de les injustícies que ells alimenten amb la seva superba ignorància i la seva orgullosa mala fe.