L’antipolítica de la política

Hi ha un consens general, si més no entre els esforçats analistes de la vida política, a considerar la realitat actual com un "moment antipolític". En l’escenari, tots els elements: les grans majories perden l’ídem, i sagnen per aconseguir acords que, en la pràctica, esdevenen autèntics jeroglífics; la centralitat política es redueix dràsticament, assetjada pels populismes en els extrems; la insatisfacció ciutadana es transmuta en ràbia i es fascina amb l’histrionisme dels alfes que salven el poble; i a mesura que la complexitat ens ofega, els problemes socials es redueixen al simplisme més aterridor. "És l’antipolítica", clamen els spin doctors, i amb aquest sant greal conceptual, tot queda aclarit. Al final, en el temps de TikTok i X, la realitat es redueix a un simple lema.

Però, què o qui és l’antipolítica? Des de les poltrones del poder establert, el dit acusador ho té fàcil: els nous fenòmens populistes, i/o l’acció de partits minoritaris que trenquen els consensos majoritaris. Ergo, a Espanya l’antipolítica la representa l’extremisme de Vox, la retòrica inflamable de Podem o, fins i tot, la decisió de Junts de trencar amb el PSOE i deixar en coma la legislatura. Certament es podria estar d’acord en algun punt, especialment pel que fa a Vox, el gran destructor de consensos socials. Però fins i tot en aquest cas extrem, el que fa Vox és política pura, perquè l’antipolítica no la crea el Curro Jiménez de l’extrema dreta, sinó aquells que fan antipolítica des del poder. De manera que, novament, què és l’antipolítica?

Per exemple, l’antipolítica és Mazón. És evident que Vox s’aprofitarà de la situació i creixerà en vots. Però és Mazón qui va gestionar una tragèdia de la pitjor manera. És Mazón qui es va mantenir en la poltrona sense assumir cap responsabilitat, en un exercici indecent de poder pel poder. I és Mazón qui, després d’arrossegar-se durant un any penós, ni tan sols sap marxar amb un mínim d’estil. Però, més enllà de Mazón, l’antipolítica també l’ha representat a València un PP en estat catatònic incapaç de tenir un mínim d’autoritat. Al bell mig de la tragèdia de 229 víctimes mortals i desenes de milers d’afectats, el partit que representa la política en el sentit més clàssic, no ho ha gestionat adequadament, s’ha aferrat al poder, no ha assumit la responsabilitat i no ha estat capaç de reaccionar. Això és l’antipolítica a l’engròs. La resta són menudalles.

Notícies relacionades

El nou Vox s’estrena a Aluche

La temeritat de Salvador Illa

I si Feijóo exemplifica l’antipolítica al no destituir un president que falla al seu poble en el seu pitjor moment, i no força unes noves eleccions totalment necessàries, per pur interès de partit, Sánchez és l’altra cara de la mateixa moneda. L’antipolítica no té res a veure amb el fet que Junts trenqui una aliança d’investidura després de patir innombrables incompliments, haver avisat que allò posava en risc l’acord i, finalment, prendre la decisió coherent al respecte. En aquest sentit, el capteniment de Junts és política pura, transparent i honesta, no endebades s’han complert tots els requisits de l’honestedat democràtica: un acord transparent, uns incompliments, avisos reiterats i trencament. Què té d’antipolítica això, més enllà de voler creure que el que no va a favor del PSOE, no va a favor de la política. Ans al contrari, qui està fent una acció antipolítica sistemàtica és Pedro Sánchez, i els exemples són de manual: s’alia amb els que, en campanya, volia empresonar; fa servir un conflicte sagnant per fer propaganda partidista; no compleix els acords que l’han fet president; enreda, manipula, guanya temps; està assetjat per tota mena d’escàndols i es manté al poder; perd la majoria parlamentària i igualment es manté al poder; com el seu adversari polític, no convoca eleccions per pur interès propi. Tot aquest capteniment, què té a veure amb la política? Res. Ans al contrari, aquesta mena d’actuació vulnera la idea del polític com a servidor públic, instal·la la mentida i el trilerisme com a mètode d’acció, trenca la confiança ciutadana, simplifica la complexitat i alimenta la idea messiànica. Pura antipolítica, des de la política.

Després vindran els Vox i companyia, i aleshores tots aquests es posaran la mà al cap i cridaran el "o jo o l’abisme". Hauran creat el problema i ara voldran sobreviure gràcies a la por.