El mirall d’Aliança

El galliner polític català està esvalotat. Les enquestes pronosticaven des de fa temps un augment considerable d’Aliança Catalana, i el darrer CEO ha estat eloqüent: el partit de Sílvia Orriols, nascut fa quatre dies amb una sabata i una espardenya, es posicionaria com a tercera força del Parlament, a dos escons d’ERC i igualat amb Junts. Per la banda de sota, els Comuns, el PP i la CUP es convertirien en les tres opcions marginals del Parlament. És a dir, tant el partit que aspira a governar Espanya com els dos partits que ens donen lliçons permanents de falsa moralitat revolucionària quedarien sota terra. Però el més important seria el canvi de paradigma: l’enorme dispersió del vot, la pèrdua d’influència dels partits majoritaris i l’evidència d’un Parlament tant fracturat com ingovernable. Si s’hi afegeix la cirereta amarga del creixement de Vox (que ja venia d’una pujada prèvia important), el retrat del Parlament i de la societat catalana esdevé un enorme jeroglífic.

Ara vindran els temps dels laments, les alarmes i les crides a matar el llop, constatada la seva presència. La majoria dels partits ho resoldran amb la retòrica simplista habitual, "arriba l’extrema dreta catalana", i la demonització típica, boicot, estigmatització, cultura de la cancel·lació... Però cap farà l’autocrítica pertinent, malgrat que el canvi de paradigma no arriba per generació espontània, sinó per l’acumulació d’errors, escàndols i inoperància dels partits tradicionals. Els ciutadans no canvien sobtadament el vot perquè han tingut una epifania, sinó perquè han acumulat una profunda desconfiança cap als partits que habitualment els representaven. Dit altrament, han deixat els ciutadans cremats, desatesos, decebuts i finalment abandonats a la sort de les noves opcions que els enlluernen.

El cas d’AC és, en aquest sentit, emblemàtic, i les proves estan en el fet que el partit de Sílvia Orriols treu vots a totes les opcions: a Junts i a ERC, i també a la CUP, per la banda de la qüestió nacional, i al PSC, al PP i fins i tot als Comuns, per la banda ideològica. La dada és, en aquest sentit, molt clara: AC puja a les comarques de vot tradicionalment catalanista, però també ho fa considerablement en el cinturó roig del barcelonès, on el vot dels partits espanyols tendeix a ser majoritari. ¿Per què? Fonamentalment, perquè, instal·lats en el permanent elephant in the room de la correcció política, Aliança ha gosat rebentar les veritats evidents que són ignorades. Per això xucla vots de tot l’espectre ideològic, perquè planteja de manera desacomplexada ¬–i sovint abrupta– els temes transversals que amoïnen els ciutadans.

Notícies relacionades

El masclisme no es renova mai

Un guardó multiplicat

Les fonts d’on emanen els seus vots són tres: Catalunya, emigració i/o seguretat, i islam. Per la banda de la qüestió nacional, l’anàlisi és força òbvia. Molta de la ciutadania que es va implicar, amb tota la seva il·lusió, en el procés català ha quedat profundament decebuda, tant per la fallida de la declaració d’independència com per la manca d’estratègia política i la fragmentació posterior. No cal dir que la repressió ha ajudat a aprofundir la decepció, però el fet és que, amb el moviment independentista vagarejant pel desert, molt d’ells han cregut trobar en Orriols un Moisès redemptor. És igual que AC no tingui cap projecte real i eficaç per aconseguir la independència, però domina la retòrica, i en els estómacs desesperats dels independentistes, els verbs inflamats calmen la fam. Sigui com sigui, en aquest fragment de vot, AC és el producte directe de la fallida del procés català.

Però no només això, perquè Aliança ha sabut plantejar dos temes tabús políticament, per bé que existeixen a l’interior de les cases: el problema de la seguretat, la multireincidència i la immigració descontrolada, i el repte democràtic que representa la ideologia salafista a la nostra societat. Ho fa a la manera buida i ineficaç del populisme, però entra de ple en qüestions que amoïnen la gent, mentre d’altres fan la maniobra de l’estruç. Sobretot el tripartit PSC-ERC-Comuns, la demagògia dels quals encaixa amb la seva incapacitat de resoldre’ls. És per això que Aliança Catalana puja, perquè ocupa l’espai que han abandonat els altres. De la inoperància dels vells s’alimenten els nous.