Dos camí del congost

No hi haurà marxa enrere, però Sánchez i Feijóo s’equivoquen. Després de les eleccions del 2023, Sánchez va optar per una investidura d’alt risc. Pactant l’amnistia amb Puigdemont en un document pèssim. Va sortir. I convenia avançar pel que fa a normalitzar Catalunya. Avui l’independentisme ja no té majoria i tant Junts com ERC volen negociar –amb la força dels seus diputats– amb el Govern d’Espanya. Allò de "nosaltres ens en anem" s’ha acabat. Després del 155 –de Rajoy i Sánchez–, la desinflamació ha donat fruits. A més, l’economia va. Estem en màxims d’ocupació i el PIB creix més que el de la zona euro. Però el lideratge compta. I Sánchez ha patit una seriosa clatellada. Pitjor que la corrupció –almenys, la fins ara coneguda– és que el president va errar confiant cegament en Santos Cerdán. Va errar a l’elegir. I al vigilar. ¡El PNB diu que no està despullat, però només el cobreix una fulla de parra! I, Cerdán a part, el programa ja no té gaire recorregut. Es negocia el nou finançament de Catalunya, que si s’aconseguís amb consens seria un pas decisiu. Però la seva tramitació al Congrés no serà fàcil. ¿Junts recolzarà una cosa pactada entre el PSC i ERC per facilitar la investidura d’Illa?

Però suposem que surti. ¿Després què? Uns socis –Sumar, ERC, Bildu– exigeixen el que anomenen un gir a l’esquerra. Yolanda Díaz insisteix en les 37,5 hores, que al contrari que la reforma laboral –l’èxit de la passada legislatura–, no s’han pactat amb l’empresariat. I no hi ha majoria per aprovar-la, perquè Junts i el PNB, amb molt vot de classe mitjana, no hi votaran a favor. Si la majoria no sap amb quants compta, ni hi ha majoria ni pot governar. A més, no hi ha Pressupostos i, tret d’un miracle, tampoc n’hi haurà el 2026. ¿Un país de l’euro pot funcionar sense Pressupostos?

Més del 80% dels espanyols se senten a gust tant en la UE com en l’OTAN. ¿Espanya pot ser un soci rellevant amb un Govern avalat per grups –i ministres– que qüestionen les normes europees i són contraris a l’OTAN?

Sánchez ha d’admetre que –més enllà de la seva legítima ambició– amb una majoria tan poc cohesionada i la fera oposició de la dreta, esgotar la legislatura pot ser una agonia. ¿Continuar esperant que a les eleccions –quan siguin– es repeteixi el miracle del 2023?

Feijóo també sembla incapaç de modular la seva oposició, però ¿cap on va? Les últimes enquestes –la del CIS, també les d’EL PERIÓDICO i El País– diuen que la guerra a mort entre els dos grans partits –el fracàs del bipartidisme sensat– només afavoreix Vox. I és que a l’Europa d’avui la protesta –que té les seves raons– va a l’extrema dreta. ¿Feijóo creu que un govern condicionat per Vox –o amb Vox a dins, ja que pot pujar escons– permetrà asserenar la vida política? ¿Creu que sense empatia amb Catalunya i Euskadi Espanya podrà funcionar? L’amnistia és molt discutible –sí–, però ¿no seria pitjor la marxa enrere?

Notícies relacionades

En el nom del pare

Paradoxes de la falta de vivenda

A més, a la UE –que ens condiciona molt– hi ha un pacte de fons entre populars, liberals i socialistes. I l’extrema dreta no només vol acabar amb aquest pacte, sinó que també treballa per marginalitzar el centredreta. Dijous es va votar al Parlament Europeu una moció de censura de l’extrema dreta (incloent-hi Vox) contra la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, del PPE. La moció va ser derrotada per 306 vots de populars, liberals, socialistes i part dels verds contra 175. ¿Feijóo pensa que Espanya es pot governar bé dependent –com ja fa en diverses autonomies– dels vots de l’extrema dreta, que vol enderrocar la Comissió Europea?

Avui a Europa hi ha, sí, dreta i esquerra, però el gran cisma –el rellevant– és entre els que volen més Europa per tenir una mica de pes al món i l’extrema dreta nacionalista i trumpista. Sánchez i Feijóo ho han de saber. Però són presoners de les simplificacions, la crispació i la gran polarització que han encoratjat. Pitjor per a ells. I per a tothom.