La política del foc

El primer element és obvi: la vida política es regeix per legislatures cada vegada més curtes, cosa que fa improbable que s’impulsi una gran política pública de compromisos i estratègia a llarg termini. El curtterminisme i la confrontació permanents del sistema polític espanyol converteixen en il·lusori esperar un acord d’Estat. No n’hi va haver en educació ni en sanitat; molt menys n’hi haurà en gestió ambiental, forestal o d’emergències, àmbits a més utilitzats pel populisme negacionista. Sense mirada de futur, qualsevol mesura per prevenir incendis o reduir-ne l’impacte serà insuficient.

La segona qüestió es relaciona amb la demografia i el model productiu. Vivim en ciutats, consumim sense fre i mirem gairebé sempre només el preu. Qui es preocupa per l’origen o les condicions de producció continua sent minoria. La majoria aspira a més productes, marques i quantitat. Anuncis, algoritmes i xarxes socials ens empenyen a voler més. Volem menjar de tot tot l’any, tot i que no sigui de temporada; comprar barat i ràpid; qualitat europea fabricada en condicions abusives. Volem municipis amb serveis i oportunitats, però també pobles vius als quals no anem ni volem anar. I per descomptat algú que cultivi i produeixi, però no ser-ho nosaltres.

Si la mobilitat demogràfica continua concentrant-se en zones urbanes, els espais intermedis acabaran abandonats. I un territori buit és un territori sense gestió: boscos sense netejar, cultius sense cuidar, camins sense ús. El risc d’incendi es multiplica. Igual que en la famosa Ruta 66 nord-americana, on només sobreviuen cactus entre pobles fantasmes, podríem veure grans extensions de l’interior peninsular convertides en desert social i econòmic. O fomentem un model amb més distribució territorial –amb mesures que ho facin viable– o acceptem un mapa profundament transformat.

El tercer debat sorgeix d’aquí: si hi ha grans zones sense habitants ni cultius, ¿què s’ha de fer quan cremen? Cada vegada més veus plantegen que alguns incendis no s’han d’apagar. Podrien ser un mecanisme natural de regeneració, que donaran pas a ecosistemes més àrids i resistents que suportin les pròximes dècades. A més, dedicar recursos a salvar zones deshabitades pot impedir arribar a temps on sí que hi ha vides en risc.

La quarta discussió respon a l’anterior: si deixem cremar, es perden boscos, fauna i flora. Ambientalment és una pèrdua indiscutible i, a més, pot reduir la fertilitat agrícola, i encongir encara més un sector ja minoritari. ¿Estem preparats per deixar de ser un país que cultiva? ¿Quines alternatives hi ha per als que han viscut d’això? La pregunta no és només ecològica, també cultural i social: sense agricultors ni ramaders el paisatge rural desapareix, i amb aquest una manera d’entendre la vida que ha sostingut les nostres comunitats durant segles.

Notícies relacionades

D’on ve el top manta

Vergonyes gelades

Finalment, els recursos. Governar implica decidir i assignar de manera eficient. ¿Podem tenir més bombers, camions, hidroavions, guardes forestals? Sí, el doble o el triple. ¿A costa de què? ¿Menys mestres, infermeres, carreteres, tecnologia? Probablement, no seria la millor distribució de recursos. I, mentrestant, continuem autoritzant urbanitzacions en zones forestals d’alt risc, on moltes vegades s’aixequen segones residències. ¿De veritat mereixen posar en risc la vida de professionals per defensar un model urbanístic insostenible?

Davant els incendis presents i futurs, decidir si deixar cremar o apagar no és un assumpte tècnic sinó social, i no ho podem postergar més. Incòmode, sí, però necessari. Altrament, continuarem trobant-nos amb el foc davant mentre ens culpem els uns als altres. I com més triguem a debatre-ho col·lectivament, més dur i dolorós serà afrontar-ne les conseqüències.