Tallar les ales als pares helicòpter

La Universitat de Granada va penjar un cartell que es va tornar viral: "No atenem pares: tot l’alumnat matriculat és major d’edat". Un missatge clar davant una realitat inquietant. En algunes empreses no sorprèn que la mare acompanyi el fill a una entrevista de feina, que el pare negociï el torn de les seves vacances o que els dos progenitors es queixin als directius de la càrrega laboral del seu fill.

És l’era dels pares i les mares helicòpter, anomenats així perquè sobrevolen de manera constant sobre els seus fills, els solucionen qualsevol problema que se’ls presenti i vetllen per la seva eterna felicitat. El resultat: uns joves dependents, incapaços de madurar conforme a la seva edat, sobreprotegits, insegurs, de vegades superbs, però –se suposa– feliços. I els pares, satisfets, convençuts d’haver complert el seu deure. "Soc papijama", es justifiquen alguns, "perquè si no, passaré la nit en blanc fins que el meu nen torni de la discoteca". Se senten virtuosos, convençuts d’estar exercint una gran tasca educativa. Però, com advertia Joan Manuel Serrat en una de les seves cançons: "Nos empeñamos en dirigir sus vidas sin saber el oficio y sin vocación, transmitiendo nuestras frustraciones con la leche templada i en cada canción".

L’arrel d’aquesta sobreprotecció no està en l’amor incondicional ni en l’entrega generosa, sinó en un egoisme subtil. Els que descansen més tranquils amb aquest control exhaustiu no són els fills, sinó els pares. És més còmode culpar el sistema educatiu, els professors o fins i tot l’algoritme de TikTok que assumir que l’autonomia s’aprèn deixant anar corda, no tibant-la. Culpar el docent per les males notes de l’adolescent resulta més senzill que admetre que no estudia, que es dispersa, que prefereix que ChatGPT li faci els deures. Si suspèn, el professor li té mania.

Com no agafar-los mania, però no als fills, sinó a aquests pares que, en nom de la millor intenció, han oblidat Serrat: "Nada ni nadie puede impedir que sufran, que se equivoquen, que crezcan, que se marchren". Els pares helicòpter retarden l’hora de l’adeu mitjançant l’expeditiu procés d’impedir que decideixin, per evitar que s’equivoquin. "Em sento més segura si tinc els meus pares al costat", confessava en una entrevista EL PERIÓDICO una universitària de 21 anys. I és cert: la seguretat que donen uns pares omnipresents és còmoda, però no deixa de ser una casa de Hansel i Gretel.

Notícies relacionades

Ser valents

No hi ha absolució a Europa

I és que aquesta comoditat té un preu. La hiperprotecció impedeix viure, planejar, equivocar-se, rectificar, caure i tornar a aixecar-se quan encara existeix la xarxa de seguretat de l’adolescència i la joventut. Tard o d’hora, per simple llei biològica, el superpapa i la supermama no estaran allà per negociar contractes, fer la declaració de la renda, educar el net o gestionar el divorci del seu primer matrimoni. Quina manera més peculiar d’estimar-los, no preparar-los. Tard o d’hora, tot i que siguin ja granadets, els fills es trobaran sols al món, a la intempèrie. Si plou no sabran obrir el paraigua; si tenen gana no sabran cuinar-se un parell d’ous; si fa fred no sabran on és l’abric. Ningú els dirà llavors: "Si hi vaig jo, el trobo". I estaran perduts quan la vida vagi de debò.

Quina manera tan peculiar d’estimar-los: protegir-los tant que no aprenen a valer-se per si mateixos.