El masclisme no es renova mai

Deia que és un nou 25N però continuem acumulant víctimes, algunes d’enterrades. Massa, si sumem totes les que hi ha a altres països. I això ens fa veure que aquest món, pràcticament, continua sent el mateix que el del passat. Que aquest sistema basat en uns rols molt determinats, i sobre el qual se sustenta l’economia, continua sense poder avançar.

Ara ens posem les mans al cap amb les enquestes en què es diu que la joventut és més masclista que abans. Com si això fos per generació espontània, com si no fos perquè al darrere hi ha adults que els han ensenyat a pensar així. En pòdcasts i en xarxes socials culpen les feministes de l’augment del masclisme. Però reconèixer això significa que assumim que el masclisme no ha deixat mai d’existir des que es va originar fa milers d’anys. De vegades, hem pensat que de manera agònica, perquè el feminisme agafava empenta. Però el masclisme no mor mai, sempre hi és, de vegades mantenint-se de manera latent. I després ressorgeix i pren força. Ho fa perquè hi ha més gent a qui li convé que això es mantingui, per diners o per comoditat, però hi són.

N’hi ha que parlen de postmasclisme, quan la veritat és que és el masclisme de sempre. Només heu de veure les notícies amb què hem conviscut aquests mesos i fins on podem trobar la seva arrel. Les resistències a l’avenç de la igualtat poden semblar noves, però només són l’eco de mites i idees de fa mil·lennis.

Quan avui en un pòdcast alguns parlen de "dona d’alt valor", de la seva puresa i valoren aquella que no està amb gaires homes, ens remeten a l’antiga Roma i a figures com Lucrècia, que va acabar suïcidant-se després de ser violada, però no per ella mateixa, sinó pel mal que aquest fet havia causat a l’honor de la família.

Quan un representant d’Israel a l’ONU anomena "bruixa" Francesca Albanese, recupera aquest estigma creat des de l’edat mitjana, que va acabar amb desenes de dones condemnades sota falses acusacions i no ajustar-se al que se n’esperava. Abans i ara, l’únic final és el desprestigi.

Quan als Estats Units qüestionen el dret al vot de les dones i que només hi hagi un vot per llar, que recaigui en l’home de la casa, ens porten a quan a l’Atenes clàssica es va decidir que les dones no votessin pel fet de considerar-les inferiors i incapaces.

Notícies relacionades

Un guardó multiplicat

La fatiga del PNB amenaça la legislatura

Quan parlem de la sobrecàrrega de la feina domèstica sobre les dones, això ve des de l’edat de bronze, quan els rols per sexe van començar a canviar. Quan se sent la paraula avortament i ve el debat moral, ens oblidem que el debat sobre el fetus no va existir, sinó que s’impedia l’avortament perquè no baixés la natalitat, perquè era l’únic fi de la dona. Quan es parla de l’explotació sexual és tan antic com quan fa 2.400 anys les esclaves estrangeres dels territoris conquerits eren sotmeses sexualment, com a pràctica normalitzada i legal. I quan es parla de la violència sexual, ens passen pel cap el rapte de les savines o escenes mitològiques que amaguen agressions. Les dones, sempre, com a objectes de negociació i conquesta.

Aquests exemples mostren que les resistències actuals al feminisme no sorgeixen pas del no-res. Són manifestacions d’una tradició, d’unes estructures de poder que es mantenen perquè convé a moltes parts. I no és sobrer recordar-ne l’origen, abans que continuem debatent de totes aquestes qüestions sense saber l’arrel i els fonaments que hi ha al darrere d’aquestes idees. Això ens permet veure que la desigualtat no és inevitable, sinó un patró social construït i sostingut durant segles. I que la veritable revolució és qüestionar aquestes estructures heretades, no solament en la teoria, sinó en la pràctica quotidiana. Vejam si això passa fins que algun dia el 25N deixi de ser una data al calendari.