Dos blocs impotents

El president va assumir el que era obvi. Ell és el culpable, pel suport sense fissures a Cerdán, d’una crisi que ha sacsejat la confiança. Fins i tot va pensar a dimitir, però "era l’opció fàcil". No vol tirar la tovallola perquè creu –economia, millores socials, Catalunya– que el que ha aconseguit el seu Govern és positiu. Per això, davant una crisi majúscula, un "gran pla contra la corrupció", tutelat per l’OCDE. Però, ¿quins dimonis pinta l’OCDE, si la crisi només és culpa de Sánchez "a l’elegir i al vigilar"? Allà sí que hi va haver acord –per una vegada– entre Feijóo i la nova portaveu del PNB, Maribel Vaquero.

Vaquero no va demanar la dimissió, però va deixar clar que si Sánchez no ho explica tot –des del cessament de ministre, però manteniment de diputat d’Ábalos, fins a la fe cega en Santos Cerdán– ha de: o sotmetre’s a una qüestió de confiança, o donar pas a la investidura d’un altre candidat socialista, o convocar eleccions. I Sánchez es va parapetar en "no tirar la tovallola perquè queden coses per fer". No va convèncer, però intenta seguir. Els socis no li van donar la confiança –ningú sap què en pot sortir–, però tampoc volen deixar-lo caure. Yolanda, que va actuar de portaveu de Sumar, i Rufián, van recórrer a l’atac a Feijóo per defensar Sánchez. Ara com ara, als socis –tot i que Belarra va ser apocalíptica– els fa una por descomunal que caigui. ¡Res de moció de censura amb el PP i Vox!

I Feijóo tampoc va convèncer. Va tornar a acusar Sánchez de tot el pitjor. De corrupció al partit, al Govern, a la seva família... Ni una mica d’empatia amb els que creuen que el president se n’ha d’anar, tot i que no sigui l’eix del mal. Ni amb el PNB o Junts. Confia a no necessitar Vox per governar, però sap que Vox puja i que les enquestes diuen que necessitarà els seus escons. ¿I què passa a València? ¿És això el centre reformista?

A la tarda, Feijóo va fer crítiques acerades, i precises, a la política de Sánchez. ¿Pot Espanya ser un soci europeu de primera amb ministres i socis que rebutgen l’OTAN i exigeixen que la UE assumeixi les tesis de Sumar o Podem sobre Palestina? Una estupidesa. Però Feijóo, al contrari que Merz, no posa tanques a Vox quan l’extrema dreta europea, envalentida per Trump, està en una oposició sistemàtica al centredreta. Abascal ho va explicitar i allà hi ha la moció de censura a Ursula von der Leyen a Brussel·les.

"Sánchez o decència", potser és un bon eslògan de partit, no un programa alternatiu. El drama de Sánchez –Santos Cerdán a part– és la seva inviabilitat a futur. Apujat el salari mínim, aprovada l’amnistia i ¡sense Pressupostos!, no hi ha programa. El gir a l’esquerra amb "BOE, BOE, BOE", que li criden Sumar, ERC i Bildu és impossible, perquè Junts i el PNB, amb electorats de centre, estan a "la majoria".

A Madrid, Rufián –vulgui o no– és soci de Junts. Sánchez ho sap i fins i tot va afegir unes paraules per fer la pilota a Puigdemont, que se n’havia oblidat en la seva rèplica a Nogueras. El seu full de ruta real és "anar fent".

Seguim atrapats en la lluita entre dos blocs impotents que, més enllà del duel Sánchez-Feijóo, ni saben ni volen pactar res. Ho ha escrit Miquel Roca, del règim del 78, el millor que hem tingut: "Els que creuen que els altres són delinqüents no poden pactar i els titllats de delinqüents no ho oblidaran. Els blocs es consolidaran i se situaran en posicions més distants. I els que perdin (després de les eleccions) tindran la temptació de guanyar amb les mateixes eines que les utilitzades per allunyar-los del poder".

Notícies relacionades

El que no pot ser

‘És la prostitució, estúpid’

Dos blocs que no poden acordar res. I a més foradats. Només els uneix el rebuig a l’altre. El PSOE no és Sumar ni Podem. I Abascal és l’antítesi del PP europeu. Per tant, de Feijóo.

Mal pronòstic. Sense estabilitat institucional, és molt difícil impulsar el progrés. Diuen que un optimista és un pessimista mal informat. Però la Transició –des de Fraga a Carrillo– va ser obra de realistes informats. ¿Ja no en queden.