Cercas: entre la veritat i la creació

Cercas és un escriptor amb la intuïció dels grans periodistes i una percepció davant la veritat obsessiva. És per això que la seva carrera literària ha estat encaminada, probablement sense ser-ne conscient, cap a acostar-se a les qüestions en què s’intueix que el relat comunicatiu es pot esmicolar i, al fer-ho, es descobreix que és al contrari al que s’ha construït. Sembla màgic, però el que hi ha darrere de cada llibre són moltes hores d’investigació.

Va arribar a Catalunya amb quatre anys, un 28 de desembre de 1966. Ho recorda pel dia dels Sants Innocents, qüestió comentada de forma reiterativa, en trobades familiars. No obstant, per al Javier nen allò no va ser una innocentada. Al contrari. La Girona de llavors no tenia res a veure amb la llunyana Ibarhernando, a la província de Càceres.

El 1985 es va llicenciar de Filologia Hispànica a la Universitat Autònoma de Barcelona i va abandonar Girona per anar-se’n a viure a un pis del carrer Pujol, al barri de la Bonanova, on va escriure el seu primer relat El móvil, reeditat fins i tot en tres ocasions i traduït a 12 llengües, i gairebé portat al cine; però aquesta és una altra història.

Cercas escriu: "Des de l’adolescència somiava en secret en ser escriptor, però no havia publicat una sola línia i, que jo recordi, amb prou feines havia escrit un parell de contes més o menys llegibles; malgrat això –o potser precisament per això– al tornar a Barcelona vaig decidir que havia arribat el moment de començar a escriure seriosament. Va ser una decisió insensata". Ho recorda en un dels pròlegs, n’hi ha alguns, de El móvil. No obstant, aquesta suposada insensatesa el va marcar en una manera de dedicar-se a l’escriptura: la d’investigar moltes vegades abans de començar a redactar. D’això va El móvil. I fent cas a André Gide que assegurava que el primer llibre "acull en germen tota la seva obra futura", en cita de Cercas, l’escrit a l’habitació fosca del pis del carrer Pujol va ser el far a seguir. D’allò, fins avui.

La seva primera novel·la seriosament va ser una sorpresa publicada per la parella editorial composta per Beatriz de Moura i Antonio López Lamadrid. Soldats de Salamina (Tusquets, 2001), la història d’un falangista, Rafael Sánchez Mazas, que se salva d’un afusellament, es va convertir en un fenomen literari, no només a Espanya, sinó al món. L’èxit va tornar a posar de moda el tema de la Guerra Civil, injuriat literàriament fins aquell moment.

Després de Soldats de Salamina, Cercas transita en una espècie d’incertesa literària, habitual en un escriptor després d’un gran èxit editorial. Això s’observa en La velocitat de la llum (2005), novel·la estil Cercas, molt autobiogràfica, on el passat i el present s’entremesclen sense un rumb fix, a cavall de molta frustració i l’exotisme de la universitat d’Illinois, on l’escriptor va viure i va impartir classes durant un temps. Tot això li va servir per consolidar la seva carrera quatre anys després amb Anatomia d’un instant (2009), coincidint amb un canvi d’editorial. En aquest cas, Mondadori.

L’instant és aquell moment que es manté en la memòria dels que han vist les imatges del cop d’Estat del 23F repetidament: un Adolfo Suárez dret, impertèrrit, junt amb el vicepresident, el tinent general Manuel Gutiérrez Mellado, i a les altures de l’hemicicle un Santiago Carrillo que continuava fumant esperant que l’afusellessin allà mateix. A l’obra apareix el Cercas que s’estava gestant des del piset de la Bonanova. Un escriptor segur de si mateix que escriurà un dels moments més tràgics de la nostra democràcia jugant entre les novel·les de terror i els fets reals. Hores i hores d’investigació per construir una obra fonamental i que ara ha tornat als titulars al fer-se sèrie televisiva.

Les raons d’escriure-la són més actuals que mai, just ara que algun jove pensa que la dictadura de Franco tampoc va ser per a tant. El resumeix l’autor en el pròleg. "A mitjans de març del 2008 vaig llegir que segons una enquesta publicada al Regne Unit la quarta part dels anglesos pensaven que Winston Churchill era un personatge de ficció". Doncs això.

Membre de la RAE

Després d’Anatomia d’un instant, Cercas ha seguit una carrera més que sòlida, que l’ha conduït a ser nomenat l’any passat membre de la RAE, institució en què ocupa la cadira R majúscula.

Obres com El impostor, llibre sobre les mentides d’Enric Marco, que acaba sent una lloança a la veritat i els perills dels hipnotitzadors fakes tan actuals, o El loco de Dios en el fin del mundo, el viatge d’un ateu a Mongòlia juntament amb el Papa Francesc amb l’objectiu de preguntar-li al Sant Pare si la seva mare es podria retrobar amb el seu marit al cel, i publicat, per motius de l’atzar, el mateix mes de la seva mort, són uns títols que l’han convertit en un escriptor de culte, també per a lectors en altres llengües.

Premi Ciutat de Barcelona

Notícies relacionades

Mestres d’un absurd imparable

Liddell remou i provoca algun desmai amb ‘Seppuku’

Sobre els premis que ha guanyat, caldria citar el Ciutat de Barcelona, que li va fer una especial il·lusió, el Nacional de Narrativa i el Planeta, per descomptat, amb Terra Alta, que li va suposar l’entrada a la novel·la policíaca, a la que se sumen Independencia y El castillo de Barbazul.

Dues de les seves característiques més profundes són no evitar temes delicats que li puguin portar conseqüències complicades i un sentit de l’humor fi i directe. Així la seva recomanació personal a aquest cronista a l’hora d’escriure aquest perfil és que es pengés davant una foto de George Clooney. Per descomptat, no ha fet falta..