Aturar la pesta porcina
La pesta porcina africana ha reaparegut a Espanya de manera sobtada, en plena regió metropolitana de Barcelona, a peu d’autopista i infectant senglars d’hàbits gairebé urbans. És un cop que posa en suspens un sector que exporta per valor de 8.000 milions d’euros a tot Espanya, 3.000 d’ells des de Catalunya, i que veu perillar l’accés als mercats extracomunitaris, per valor de 1.000 milions d’euros a l’any a Catalunya. Espanya va aconseguir desfer-se d’aquesta epidèmia després d’haver-se vist afectada entre 1960 i 1994. Des d’aquell moment en què va quedar lliure del virus el sector de la carn de porc i els seus productes derivats va viure un boom que ha fet d’Espanya la segona potència exportadora, fins a produir el 24% de la UE i transformar el paisatge econòmic i social de comarques senceres, amb una sisena part del PIB agropecuari del país. Ara tot això pot patir un sotrac de dimensions incertes (que la política d’alguns grans importadors com la Xina sigui la de la "regionalització", que passa per vetar només les zones directament afectades, almenys en moderarà l’impacte) si el brot localitzat al Vallès no s’atura de manera efectiva en els pròxims dies. Mentrestant, el fet que la carn de les comarques barcelonines sigui comercialitzable a Espanya i la UE (el potencial impacte és econòmic, no de salut pública sobre les persones) hauria de ser gestionat de manera eficaç.
La pesta porcina africana va tornar a Europa el 2007, es va expandir des del Caucas fins a Europa de l’Est i els Balcans i ha tingut ja incursions en països com Suècia, Bèlgica o Itàlia. La contaminació a través del transport per carretera des d’aquests països, sigui a través de menjar contaminat o un altre vector, era perfectament possible sense necessitat que es vulguin buscar culpables en activitats assenyalades de forma rutinària per alguns a cada crisi, com la ramaderia intensiva. La superpoblació d’aquest animal en un entorn urbà sí que pot resultar ara un factor de dispersió. Però és precisament la cria domèstica d’aquests animals el que ha fet que s’estengués en els últims anys per països com Ucraïna, Bielorússia, Polònia o els Balcans. L’estructura del sector a Catalunya, amb granges modernitzades i controlades, és un factor que afortunadament dificulta l’expansió de la malaltia: en aquest sentit, que totes les explotacions a la zona on han aparegut senglars morts estiguin lliures del virus és un element que permet moderar l’alarmisme. Que no l’alarma necessària.
La reacció ha de ser immediata. El seguiment de les restriccions d’accés en medi natural establertes per evitar la propagació han de ser seguides estrictament; és un gest de solidaritat amb les 300.000 persones que viuen d’aquesta activitat a tot Espanya. I la col·laboració entre administracions, que ha sigut immediata amb la participació de la Generalitat, els ajuntaments i l’Exèrcit, ha de ser aplaudida. Davant cada crisi hi ha qui sol exigir a les primeres de canvi que sigui abordada des de l’Administració central, en una mostra de desconfiança cap a l’Estat de les autonomies, i qui, al contrari, desconfia de qualsevol intervenció d’organismes centrals. Ni una cosa ni l’altra: és una crisi davant la qual la Generalitat té les competències, els mitjans i la capacitat per reaccionar, que requereix l’ajuda de mitjans com la Unitat Militar d’Emergències sense cap reticència i que, pel seu potencial efecte en el conjunt d’Espanya, exigeix encara més de la concertació d’esforços a tots els nivells territorials.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
