Escoltar l’(im)possible

Aquesta mena de trobades és el més important que ha fet un grup editorial els últims anys: impulsar per mitjà del diàleg allò que sembla (im)possible perquè no entra en la normalitat del moment. Allò que sembla una bogeria, una bestiesa, una criaturada però va a la profunditat de l’essència democràtica: entendre’s després d’escoltar.

El món polític pateix una moda de radicalització que no s’aturarà. En les estructures dels partits s’hi han instal·lat rutines d’agitació que afecten els qui en principi són moderats. Si no hi ha xerric, rovell a les paraules, vòmit radicalitzat, de vegades perillosament jocós, no hi ha missatge. I si aquest no es posiciona per sobre de la resta, fracassa. Cal la bilis de la ignorància.

La dada no verificada, i tot just estudiada vagament, és quants ciutadans estan tips d’aquestes metodologies de radicalitat que criden l’atenció, però serveixen de ben poc, no serveixen de res. Quantes persones comencen a desconnectar de la vida política democràtica perquè senten que no fa per a elles, tot i que es parli de problemes que les afectin.

Escrivia Jean-Jacques Rousseau al Discurs sobre l’origen i els fonaments de la desigualtat entre els homes que és "contrari a les lleis de la natura que un imbècil guiï un home savi". Així, el problema no és que hi hagi savis i imbècils; l’enigma és per què en moments concrets de la història universal les societats es deixen bressolar pels segons.

La Transició espanyola, tan criticada i injuriada en moments de la cronologia recent, va estar liderada per persones sàvies. Cal ser-ho per trobar vincles empàtics amb aquell que sembla el teu enemic, però només té idees diferents. L’objectiu, al capdavall, és trobar vies de solució a qualsevol problema exposat sobre la taula. I és el que van fer diputada i regidor fent servir una metodologia que sempre funciona: respectar-se.

Notícies relacionades

A qui serveix Junts

Autolesió demòcrata

L’educació política, en la majoria d’institucions polítiques, ha desaparegut. Aquesta és la percepció que arriba al ciutadà i és la realitat. No és un fake. Es pot demostrar gairebé cada dia al Congrés, al Senat, a l’Assemblea de Madrid o el parlament valencià. No esmento el Parlament de Catalunya perquè encara està submergit en una fase de descompressió, després dels 10 anys intensos de procés.

Així, les pinzellades del quadre que es va dibuixar la setmana passada al Cercle de Belles Arts de Madrid van ser serenes i d’escolta. Això significa "prestar atenció al que se sent". No hi ha cap acció de respecte, d’interès. La política necessita això. Els dementors de la cosa pública són insaciables.