El perquè dels Pujol i companyia

Fins i tot sent un banquer, la seva estada a la presó durant el franquisme, uns dos anys i mig, li va servir per projectar una imatge pública de defensor ferm de la democràcia i de la idea de Catalunya com a nació. Aquest va ser el projecte pel qual van apostar els votants d’aquella Convergència en les primeres eleccions autonòmiques, tot i que fos en minoria i obligats a pactar amb l’ERC d’Heribert Barrera.

Quan Jordi Pujol va arribar a la presidència de la Generalitat, el seu fill gran tenia 21 anys. El seu pare ja era adorat, sobretot en els ambients més nacionalistes. Va viure immers en pertànyer a una família especial, important, que estava convertint Catalunya no només en una autonomia, sinó en una idea existencial, en una manera superior de comportar-se, a un melic intel·lectual del qual era fàcil enamorar-se i sentir-se orgullós.

Catalunya era pujolista. No tota, però la seva majoria aclaparadora a partir de la segona legislatura el 1984 convertien al seu partit al controlador de diners públics més gran de la regió. Així van créixer els fills de Pujol, acompanyats per la Mare Superiora com s’autoqualificava la mateixa Marta Ferrusola quan es tractava de reconduir els diners de la família amagats a Andorra. És en el sumari del cas que ara s’està jutjant.

Tot té una causa. Sempre existeix un motiu per explicar com al fill gran dels Pujol no li suposava cap rubor anar acumulant cotxes de luxe en un garatge de Barcelona, tenint en compte que era el fill del president d’un "petit país". Ara seria impossible.

Hi ha unes declaracions de Marta Ferrusola fetes durant les seves compareixences a la comissió del Parlament que investigava el cas de corrupció. "Això, Catalunya no s’ho mereix". Era un ultratge. Per a la dona de Pujol, allò de Catalunya i la seva família era el més semblant a una joint venture, una aliança temporal d’empreses, en què l’accionariat dels seus membres sempre era majoritari. Entre el seu electorat va existir una complicitat natural, tot i que fictícia.

Notícies relacionades

¿Per què organitzem Espanya 360?

Paral·lelismes inquietants

Hi ha més detalls esborrats de la memòria col·lectiva. En aquells anys 80 i 90, es cridava pel carrer, amb alegria, allò de: "Això és una dona". El crit era sincer, però miop: consolidava la matriarca del clan per damunt de tot i la convertia en la veritable líder, per davant de l’expresident.

Tot això explica per què el dia que Jordi Pujol va reconèixer els diners d’Andorra com si es tractés de l’herència del seu pare, la famosa deixa, molts van plorar. Les llàgrimes eren sinceres, però també una fantasia.