‘Wokedammerung’ a Calella

No entraré ara en el fons del cas. Veurem en què queda l’enèrgica reacció de la família Ortega Monasterio davant dels tribunals. Allò que avui m’interessa subratllar és que fa només, insisteixo, un parell d’anys, hauria estat, crec, impensable una reacció popular com aquesta.

Potser m’equivoco? Potser el públic de les havaneres sempre ha estat més rocós, més inassequible que d’altres a la censura? L’alcaldessa de Calella, Laura Millán, rebutja aquesta paraula per definir el que es va intentar fer amb El meu avi, que primer es va voler presentar com una simple "renovació de repertori". Davant l’evidència que el públic s’estava organitzant per impedir-ho, van recular. Fins i tot van donar "llibertat" als diferents grups d’havaneres per cantar el que creguessin més convenient. Home, gràcies. Però una censura rectificada o fallida no deixa de ser censura. Recorden quan tothom treia pit, o presumia d’haver-lo tret, davant la censura franquista? Durant molt de temps, poques paraules eren més traumàtiques a Espanya que la paraula censura. Fins que, ni se sap com, es va tornar a veure… com a normal?

Notícies relacionades

L’amic Aznar

La trucada decisiva entre Feijóo i Ayuso

No sé si això de dissabte a Calella va ser un miracle de la llibertat o una cruïlla de casualitats. No saps mai per què es revolta la gent. De vegades aguanta de tot i més, fins que un dia es planta per una fotesa com que li deixin portar la capa més llarga o més curta. Va passar amb el motí d’Esquilache. Segurament hi va haver qui va reaccionar perquè veia a El meu avi una glòria de la cultura catalana que "els socialistes" (l’alcaldessa Millán n’és) intenten "desnacionalitzar". Això ho ha escrit tota una Pilar Rahola. Altres diuen que El meu avi els agrada tant que els és ben igual fins si fiquen a la presó fins i tot els besnéts de qui la va compondre. Altres se l’hauran hagut d’aprendre sobre la marxa per posar el seu granet de sorra contra la cancel·lació.

Jo el que dic és: sigui el que sigui, benvingut. Benvinguts al seny. La dictadura woke ha fet en molts sentits més mal que la franquista perquè costava més veure-la venir. I perquè feia més por enfrontar-s’hi. Prou de pensar que etiquetes com progre o feminista donen butlla per arrasar amb tot. No hem arribat fins aquí perquè la sovietització que ja no s’aguanta ni a la política ni a l’economia ens la intentin fer entomar a la vida cultural o privada. Jo crec que, lentament però inexorablement, el vent comença a girar. I això és bo, perquè el vent som nosaltres.