Literatura

Eva Piquer i Bernat Dedéu

Malgrat Nietzsche, no s’escriu millor per ser un cabró. Un autor que s’amputa l’empatia es castra i hauria de demanar perdó.

3
Es llegeix en minuts
Eva Piquer i Bernat Dedéu

Fa anys que conec Eva Piquer, la respecto i l’estimo. També conec, respecto i estimo fa anys Bernat Dedéu. ¿I ara què? El que segueix no és cap exercici d’equidistància. És un intent d’entendre l’horror que aflora amb l’últim llibre d’Eva, Difamació.

Jo no tenia ni idea que fa deu anys, ja molt malalt el marit de l’Eva, el periodista Carles Capdevila (a qui també vaig conèixer, vaig respectar i vaig estimar), Bernat Dedéu va escriure que si el Carles moria, l’Eva es convertiria en una Pantoja catalana que explotaria la seva condició de "viuda de la tribu amb fills". En cas d’haver-ho sabut, tenint en compte la confiança amb el Bernat des que ens vam conèixer a Nova York (on jo l’anomenava fill, i ell m’anomenava mare) m’hauria tret simbòlicament la xancleta i l’hi hauria llançat pel cap. Li hauria dit: ‘l’has cagat molt, i espero que li demanis perdó a l’Eva’.

Ja suposo què m’hauria dit i dirà. Que els escriptors sempre es piquen entre ells (Góngora i Quevedo), que el món cultural és massa endogàmic, que a les dones ara no se’ns pot dir res sense que et diguin misogin, etc.

A Difamació, l’Eva deixa caure que l’estil de provocació del Bernat ja està inventat, que això ja ho feia un altre a qui no cita, però no hi ha dubte: Salvador Sostres. No descarto que Dedéu comparteixi amb Sostres certa nostàlgia testosterònica, certa tendència a confondre la transgressió amb ser un cabró. Potser fins i tot certa convicció que als catalans ens falta esperit cabró per anar per la vida. Tot el que en Sostres pot semblar una cabronada dita amb sinceritat, en Dedéu sona forçat, impostat. Sostres té motius per assetjar les dones, que no han sigut mai el seu millor mercat. No és el cas del Bernat.

¿Per què un noi intel·ligent, culte, atractiu i que escriu bé, com Bernat Dedéu, s’esforça tant a semblar pitjor persona del que és? ¿Per què de tota la gent que podia atacar, tria Eva Piquer? A mi se m’acuden unes quantes dones que en la posició de l’Eva, si els passa això, no perden ni un minut de son, no diguem deu anys, i des del primer moment s’haurien querellat o buscat un sicari.

Dol

El més commovedor del llibre de l’Eva no és la denúncia. És l’admissió valenta i intensament humana del dol. És aquest paràgraf: "Una part de mi és conscient que no hi ha res que sàpiga fer millor que llegir i escriure. La part més vulnerable de mi, en canvi, pot arribar a pensar que el meu difamador té raó. Que potser no sé llegir. Que potser no sé escriure".

Ningú pot ser reduït al que sembla representar. El problema no és que Eva Piquer sigui una noia de Nou Barris amb més èxit literari que un noi del passeig de Gràcia que creu que escriu millor que ella. La qual cosa mai sabrem, perquè ell va agafar una drecera en lloc de defensar una obra. No dubto que el Bernat hauria pogut fer bons llibres, però les seves prioritats van ser altres.

Sempre vaig sentir tendresa, també literària, per Eva Piquer, perquè té una veu creïble fins i tot si no estem d’acord en tot (que no ho estem) o si la seva manera de pensar és més apreciada pel sistema que la meva. No crec que ella hagués canviat de manera de pensar de no ser el cas, com no ho he fet jo. Potser no va ser la seva sort casar-se amb Capdevila, potser Capdevila va tenir sort de ser marit d’ella, que es va quedar a la rereguarda criant fills, sacrificant més del que guanyava. Ah, i ja m’explicaràs, Bernat, per què la literatura autobiogràfica és heroica si ve de Hemingway, i ridícula si ve d’una dona...

Bona família

Notícies relacionades

Pel mateix, la condició del Bernat de noi de bona família que es dedica a escriure i no a guanyar diners pot explicar coses. Certa pressió familiar i social per triomfar pot fer molt mal.

Diguin el que diguin Nietzsche i Sostres, no s’escriu millor per ser un cabró. Un escriptor que s’amputa l’empatia s’està castrant. Crec que el Bernat hauria de demanar perdó. I que seria fantàstic que l’Eva el perdonés. Perquè darrere d’un "escarni classista, misogin i cruel" pot no haver-hi aberració ideològica, sinó un noi que també es pregunta, espantat: "¿I si no sé llegir? ¿I si no sé escriure?".