Por de no tenir raó

Ai, quins temps quan la censura era activa, vibrant i fins i tot sexi. Quan un havia d’arriscar-se i esforçar-se per llegir determinats llibres. O viatjar a Perpinyà per veure L’últim tango. Els meus pares hi van anar quan jo era petita. Al veure la pel·lícula jo mateixa de gran, em vaig imaginar quina cara devien fer, els pobres. Preguntant-se: ¿segur que la llibertat era això? Però a veure qui reconeixia llavors que no havia agafat la indirecta. Tot el que estava prohibit amb Franco havia d’estar bé per definició.

Ara tant la informació com la provocació ens surten per les orelles. El problema no és accedir; és crivellar. Censurar una cosa és facilíssim perquè n’hi ha prou amb silenciar-la. Amb traspaperar-la. Que és la forma de cancel·lació més sibil·lina i més eficaç. Quan potser ni el cancel·lat se n’adona.

Notícies relacionades

La cultura de la cancel·lació s’estén de l’esquerra a Trump

Una estratègia exhaurida

Per això em crida tant l’atenció que encara hi hagi qui es molesti a cancel·lar estrepitosament, a plens pulmons. Com es va fer o es va intentar fer al seu dia amb Woody Allen, amb J. K. Rowling, amb Karla Sofía Gascón (per triar un assortiment variat). ¿Se m’enfadaran si incloc en la llista els nois de S’ha Acabat o Vito Quiles?

Jo crec que hi deu haver cancel·ladors estratègics, que volen fer-se publicitat, ells o la seva causa, carregant contra una celebrity. Però en general penso que el cancel·lador pur, instintiu, és el que deia al principi: un covard. Té por. De quedar-se en blanc, de no tenir arguments, de dubtar. No conec ningú intel·ligent i amb fe en el que diu que tingui por de la controvèrsia. També és veritat que no conec tantes persones intel·ligents i amb fe en el que diuen com m’agradaria.