Per la meva gran culpa

A la confessió de la Rosa, la seva sensibilitat, en va seguir una altra a l’hora de l’esmorzar. Un company va compartir amb mi el neguit que li provoca, encara avui, anys després del seu divorci, el fet de creure que el més petit dels seus fills ho va passar malament per la seva culpa, ja que va ser ell qui va decidir separar-se de la seva dona. ¿Estàs segur que és cert?, li vaig preguntar, mirant de foragitar de la seva ment un pensament que a mi m’embarga des del final de la meva infància. Per la meva culpa, per la meva culpa, per la meva gran culpa. Així comença una oració que, a l’haver sigut educada en el catolicisme, vaig repetir moltes vegades en la meva primera adolescència, fins i tot en confessionaris als quals vaig haver d’acudir per enumerar suposats pecats. No en recordo ni un, però sí la sensació de culpabilitat i el temor sempre associat, la por de conseqüències irreparables a causa dels meus actes o dels meus pensaments. Sentiments, tots dos, que, malgrat el meu fundat ateisme, continuen estant presents en la meva vida adulta.

Notícies relacionades

Pitjor és matar

‘European Bridges’

No li vaig explicar al meu company, en aquell esmorzar, que tinc un somni recurrent. Els meus avis, que van morir fa quasi 25 anys, estan vius, a casa seva del poble, i fa dies que jo no els truco, estic absent, no compleixo el deure de cuidar-los, els deixo sols, desatesos. Un somni arrelat en la culpa que vaig sentir quan, en els seus dos últims anys de vida, vaig haver de prendre la decisió d’ingressar-los en una residència –pisos tutelats, em repeteixo per expiar el rastre del pecat–, ja que la meva germana i jo vivíem a Madrid, érem a la universitat i no podíem fer-nos-en càrrec cada dia. No és l’única culpa ancorada en el passat que condiciona el meu present, fins i tot mentre dormo, si bé ara almenys ja no em turmenta que la meva mare morís i jo sobrevisqués.

Aquell dia, de camí a casa, en un dels carrers en els quals Madrid continua sent vila, una dona regava amb una manguera el terra empedrat. Aquesta imatge em va conduir al meu avi. Era el que ell feia cada tarda d’estiu, després de la migdiada, per refrescar aquell pati que alguns anomenaven corral. Mentre percebia l’olor de pedra molla, vaig tancar els ulls i el vaig veure, igual que la Rosa continua veient la seva mare. Va aixecar el cap del terra, em va somriure i vaig saber que mai més tornaria a tenir aquell somni.