Orient Mitjà, la volta del mitjó

Mentre escric aquest article es deu produir la reunió entre Ron Dermer, el ministre d’Assumptes Estratègics d’Israel, clau en la negociació dels Acords d’Abraham, i Steve Witkoff, amic personal de Trump i el seu enviat especial a l’Orient Mitjà. En l’agenda, la primera de les decisions clau que han de dibuixar el nou mapa de l’Orient Mitjà, després de la guerra dels dotze dies: l’acord pel retorn dels segrestats i el final de la guerra a Gaza. És el proper esglaó d’un procés de tal rellevància geopolítica, que canviarà per sempre la regió. I no només pel que significarà el final d’un cruent conflicte, sinó per tot el que ja està passant amb la resta de països implicats. En aquest sentit, i per entendre el que hi ha en joc, resulta útil conèixer els moviments que s’estan produint, en paral·lel a l’alto el foc entre l’Iran i Israel.

Primer, el context que ha provocat la nova situació: tot va començar el 7 d’octubre, quan 6.000 membres de Hamàs varen entrar a Israel i varen perpetrar l’assassinat de 1.200 persones, el segrest de més de 300 i tota mena de crueltats inimaginables. Una massacre, l’estratègia de la qual responia als interessos de l’Iran, autèntic mastermind de l’operació. Començava així una guerra que Israel sostenia no només a Gaza, sinó contra tot el cercle de foc que havia construït l’Iran durant dècades i que atacava des de set punts estratègics: Hamàs i gihad des de Gaza, els houthis des del Iemen, la Guàrdia Revolucionària des de l’Iraq, Hezbol·là des del Líban i Síria, i el mateix Iran. 632 dies després d’aquell terrible pogrom del 7 d’octubre, els canvis tectònics a l’Orient Mitjà són descomunals i es resumeixen en una evidència rotunda: Israel ha vençut en tots els fronts. Decapitat Hezbol·là, derrotat Hamàs, enfonsat el règim dels Assad i ferit l’Iran –país 80 vegades més gran que Israel–, l’estat hebreu gaudeix ara d’un passadís aeri segur de més de 2.000 quilòmetres. Aquesta seguretat israeliana –i la imatge de ser la força militar més poderosa de la regió– ha provocat un terratrèmol del qual ara es deriven notables reaccions en cadena.

La primera: el probable acord de pau entre Israel i Síria, un esdeveniment de proporcions històriques –no endebades estan en guerra des de 1948. Steve Witkoff ja ha insinuat a la CNBC que nous països signaran els Acords d’Abraham, i Karoline Leavitt, la secretària de premsa de Trump, ha mostrat la convicció que Síria seria un dels primers. En la mateixa línia, el diari saudí Asharq Al-Awsat ha informat sobre les converses entre Síria i Israel i el canal libanès LBCI ha anat més enllà i ha esbossat les condicions que permetrien l’acord: retirada d’Israel de la zona de seguretat del Golan, inclòs el mont Hermon, reconeixement israelià i nord-americà del règim d’Ahmed al-Sharaa, i acords de seguretat al sud del Líban. Per la seva banda, Síria reconeixeria Israel i acceptaria la seva sobirania als alts del Golan. Alhora, segons la premsa israeliana, hauria estat el mateix cap del Consell de Seguretat Nacional, Tzachi Hanegbi, qui hauria ratificat que les relacions amb Damasc "superen els canals indirectes del passat". A l’espera de resultats, una cosa és evident: Síria no ha posat cap impediment als caces israelians perquè volessin pel seu espai aeri, en els atacs contra l’Iran.

Notícies relacionades

Estratègies i poders

Aigua a preu d’or

Més enllà del canvi de paradigma que representen els Acords d’Abraham amb països fins ara enemics, el tema central continua sent el retorn dels segrestats i el final de la guerra a Gaza, i també aquí les informacions semblen esperançadores. Primer perquè, segons el mitjà Israel Hayom, Trump i Netanyahu haurien acordat acabar la guerra en 15 dies i les condicions finals inclouen la participació de països àrabs. En concret, aquests serien els tres acords rellevants: l’alliberament dels segrestats; l’exili de la cúpula de Hamàs, acollida per països de la regió, i una Gaza sense Hamàs administrada temporalment per quatre països, entre els quals hi hauria Egipte i els Emirats.

Aquests són els moviments tectònics a la regió, a l’espera d’altres esdeveniments, com la feblesa del règim dels aiatol·làs, que podria caure per efecte mur de Berlín… És la foto fixa actual, per bé que res no es pot afirmar; no endebades, l’única cosa que no canvia a l’Orient Mitjà és que tot pot canviar en qualsevol moment. Tanmateix, s’obre un bri d’esperança.