En contra del desitjat

Fa bastants anys vaig escriure el perfil d’una gravadora. El vaig escriure sense que fos la meva intenció, però moltes vegades les coses es fan d’aquesta manera, en contra dels elements. Aquell dia havia d’entrevistar un gestor cultural, establert a Madrid, de pas per Santiago. Havíem quedat en un hotel a les onze del matí. Aquella hora sempre m’ha agradat: resulta tan prometedora. Vaig ser molt puntual. És més: vaig esperar una hora l’entrevistat, que va arribar dient que arribava una mica tard. Com que portava un llibre, se’m va fer menys penosa l’espera. Vist en perspectiva, aquest va ser el millor moment de l’entrevista: sense l’entrevistat.

Quan es va asseure, la conversa encara va tardar a començar, ja que va rebre una trucada a penes ens vam situar cara a cara i vaig connectar la gravadora. Vaig prémer stop i vaig esperar deu minuts. Es tractava d’una enregistradora digital, a la qual havia tardat un parell de setmanes a agafar-li el truc. Em va semblar que l’entrevistat parlava amb una germana, perquè de tant en tant es referia a un misteriós home per dir "quin tio", "coi amb el tio", "el tio està gagà". Mentrestant, jo em fixava en el que hi havia sobre la taula, on em va cridar l’atenció una agenda. Les tapes eren dures i estaven rematades en un metall daurat. Al centre es llegia el nom de l’amo, gravat en una incrustació que imitava a l’or. "És d’or", em va dir tapant el mòbil amb una mà. Vaig concloure que m’havia llegit la ment. "Que bonica", vaig mentir de pensament, sabent que segurament em llegiria de nou les anades i advertiria que en realitat em semblava un horror. No hi va afegir res i va seguir amb el telèfon.

Notícies relacionades

No tot desapareix

¿Von der Leyen està pitjor que Trump?

De sobte va aixecar el cap i va comentar, cobrint de nou el mòbil amb la mà, que "per dins és més bonica encara". Vaig sentir com si m’importés un rave, tot i que em moria de ganes d’obrir-la i espiar-la. Quan a la fi es va acomiadar de la seva germana i vaig poder accionar la gravadora, a la segona pregunta el va trucar d’urgència "el ministre". No va precisar quin. Vaig apagar la gravadora, prement els botons sempre amb delicadesa. Volia que fos nova com més temps millor: a poder ser, anys. Llavors la idea que les coses duressin molt encara tenia sentit.

Per sort, el diàleg va ser brevíssim, ja que al ministre al seu torn el va trucar "el president", i vam reprendre la nostra entrevista pendent. Vaig encendre la gravadora. La pau es va interrompre al cap de tres minuts perquè va arribar un cambrer amb uns cafès, cosa que em va obligar a apagar el dispositiu. La vaig encendre, però de seguida la vaig desconnectar perquè l’entrevistat pogués anar al lavabo. A aquestes altures l’estrella de l’entrevista era ja la gravadora. Quan aquesta a la fi començava a registrar una cosa semblant a una conversa entre tots dos, ja que feia quatre minuts que estàvem d’entrevista, el gestor va rebre la trucada definitiva i va haver d’anar-se’n. Quan vaig arribar a casa, vaig advertir que m’havia oblidat la gravadora a l’hotel. No la vaig recuperar, però almenys vaig poder explicar la seva història, ja que no hi va haver entrevista. Ja se sap que la realitat ve cap a un de tal manera que no li queda més sortida que adaptar-s’hi. Vivim segons ve el joc, vivim com podem.