Illa i la pau

Era un moment infeliç d’Espanya, i de Catalunya, naturalment, i el patien les institucions, però sobretot el patien les persones, tant si estaven a favor com en contra d’aquell vendaval que també va ser, durant mesos i anys, un vendaval de silenci trist.

Jo havia viscut, en l’època del franquisme, un dels tocs de queda que van afectar Catalunya i que van arribar a fer de Barcelona un lloc assetjat pels grisos, per innombrables grisos que van convertir el Nadal un calvari. En alguna cosa s’assemblava aquell moment en democràcia: aquell amic que em trucava per trencar la nostra amistat, per silenciar el futur, deixava en suspens un temps que havia nascut per compartir l’alegria de formar part de Catalunya, un país estimat per la seva escriptura, per la seva música, per l’essència mateixa d’una passió àmpliament compartida: l’amor al Barça.

Però així és la vida: de vegades es trenca per les puntes i això ho va aconseguir l’essència d’un desastre: les conseqüències del procés. En aquell temps em van convidar a participar en un col·loqui obert sobre literatura a Girona. Hi havia tot un seguit d’escriptors i periodistes de Catalunya i d’altres llocs d’Espanya. Parlàvem i rèiem, compartíem, com si no estigués passant res en l’essència quotidiana dels Països Catalans.

I tant que hi passava, però: el silenci era ple de paraules, així que els amics, els antics, els que quedaven, aquells amb qui encara no havia trencat ni l’amistat ni la discussió, simulàvem l’alegria, però enmig d’aquell terratrèmol interior amb què prenia la dissimulació el regne del silenci.

Fins que es va dissoldre la trobada i cadascú se’n va anar cap a casa seva. A l’estació del tren un home em va dir que aquell silenci ens conduiria al desastre. Van passar els mesos i els anys, van passar totes les coses que ja se sap que van passar, i jo no vaig poder (no es va poder) refer aquella amistat que em va comminar al silenci, que ens va comminar al silenci a tots, i el món, és a dir, el petit món d’Espanya, va conèixer uns girs interessants, unes possibilitats que havien sigut obliterades per les conseqüències del procés.

Espanya s’aprestava, enmig de raons, enmig de burles, però també enmig d’abraçades, a obrir una altra porta diferent de la que s’havia començat a trencar al voltant de l’any 2010. L’era de la incomprensió, de les males mirades, es va començar a trencar per les puntes i es va produir la pau, aquesta que ara regna a la seva manera, amb raons, amb fiblons terribles i amb les més variades formes de la discrepància, però tanmateix amb una realitat que ara sembla subtil o lleu però que alhora és potent com una de les accepcions de la pau: la possible entesa.

En aquest cas qui hi ha contribuït de manera determinant, i sense crits, ha sigut el president Salvador Illa, que sembla un atleta de la tranquil·litat que ha vingut a dir als que no són catalans i als que ho són que hi ha una enorme possibilitat d’entesa entre els que no s’estimen: la conversa.

Deia James Joyce: "Ja que no podem canviar de país, canviem de conversa". Aquesta frase, que em va ensenyar Juan Antonio Masoliver Ródenas, regeix des de fa anys Catalunya, el present de Catalunya, i serveix per explicar la manera de ser, i d’actuar, d’aquest home que en el Madrid (en l’Espanya) de la pandèmia va ser ferit sense pietat, ni perdó, pels bojos de la pàtria, i que va acabar posant pau a un territori, el de la burla, el de la mala idea, que semblava que s’acabaria ofegant enmig de la malaltia i del riure malvat.

Notícies relacionades

Cimera sense resultats

El pitjor ha d’arribar

Ara tot allò ja és història; de fet, des d’ahir sembla que és història per sempre, ja que aquella guerra del 2010 ja no és vigent i aquelles seqüeles gravíssimes, de presó i de desinterès, estan sent esborrades d’un mapa que es va anomenar procés i que va ser molt pitjor que un desacord: una guerra que va portar tristesa, encara que semblés que portava, dins de la seva motxilla de reivindicacions, el desig que a l’altre li va anar fatal.

Ara hi ha una pau que es diu Illa, per dir un nom propi, però és interessant que en aquest cas hi hagi pau i, per una vegada, tingui de debò la pau un nom propi.