Normalitzar l’odi

M’agrada sentir aquesta harmonia que no està ordenada per ningú, sinó per l’empenta que genera la bona educació, i també, per què no dir-ho, la por de la soledat. Doncs si a les ciutats o als barris, fins i tot als avions o als vaixells, a les cues de les farmàcies o de les adrogueria, no tinguéssim oportunitat de dir alguna cosa, ni que fos bon dia, el món seria la foscor d’una vida sense paraules.

Això no passa, ¿o sí que passa? La veritat és que la salutació no es produeix sinó en els àmbits que més o menys he enunciat, on la gent busca conversa contra el silenci. Però quan baixem (o pugem) als àmbits en què parlar és discutir amb l’altre perquè les idees es van creuant i una cosa que és a l’ambient, l’odi polític, sobretot, ordena la maledicència o la brutalitat en les discussions sobre el que passa, llavors aquest odi es normalitza i ara és parteix de la pitjor de les converses. L’insult, la normalització de l’odi, la calúmnia, el desig que a l’altre li vagi molt malament, en la política, en les gestions, en les seves relacions amb els altres, a la vida.

Ara només hi ha un lloc on no hi ha malvolença: el lloc de la mort. On ja no hi ha res, sinó adeu, la vida recobra un silenci que no té marxa enrere. Però en la vida mateixa, en la vida que no és la salutació als mercats o a les entrades de les escoles on acompanyem els nens, allà gairebé tot ja és detritus de la bondat convertits en menyspreu, en maldat, en el desig que a l’altre (el seu partit, les seves relacions, les seves il·lusions, les seves gestions) li vagi fatal.

Això ho perceps ara fins i tot entre periodistes, o no tant, que es troben per explicar-se el que saben i acaben cridant-se el que no voldrien que fos la gestió moral del que pensen. Em refereixo al periodisme perquè és curiós que aquest lloc de trobada que és l’ofici sigui ara també una part habitual de les diatribes que, d’altra banda, es viuen en l’àmbit polític com si fossin la conseqüència d’un assaig que ve del darrere. Jo diria que ve dels prolegòmens de la Guerra Civil.

I no n’hi devia haver per a tant. Ara he vist en un cine d’estrena una pel·lícula bellíssima, i tremenda, sobre Dolores Ibárruri, la Pasionaria. La quantitat d’odi que va recaure sobre aquesta dona mentre va ser diputada de la República, quan va viure quaranta anys d’exili, fins i tot quan va tornar a ser diputada comunista a l’Espanya recuperada per a la democràcia, és un exemple de la vergonya de la història.

Va patir tota mena de mentides, sobre la seva manera de ser, sobre les seves creences (religioses també), sobre el seu partit i sobre els seus, i sobre el que ella va ser i no va ser es va edificar un menyspreu de què ella, en els últims anys, es reia.

L’insult que va patir, a l’exili i quan va tornar, és ara equivalent al que, sense vergonya ni pudor, s’està escopint en la vida d’avui contra éssers humans que, dedicats a la política, o també sent part del nostre ofici, diuen qualsevol cosa d’altres per tal de veure’ls a prop del fang fins que els perdin de vista i formin part de les flames de les mentides deliberades, dels insults i dels crits, que ara formen part dels carrers de l’odi.

Notícies relacionades

Un país sense nens

¿Un altre rebuig al que demana Catalunya?

Máriam Martínez-Bascuñán, professora de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Madrid i especialista en teoria política i pensament feminista, ha publicat a Taurus un llibre que alimenta l’explicació del que he dit. S’inspira en l’estudi de la personalitat de Hannah Arendt, que després de la Segona Guerra Mundial va remarcar amb intel·ligència i sorpresa la maldat de l’època de la qual ella va ser testimoni.

Ara no estem en temps tan diferents, de manera que el que aquesta normalització de l’odi que vivim és en aquest moment ocasió per convertir el llibre de Martínez-Bascuñán en un avís contra els perills actuals pels quals passen, a Espanya i a qualsevol lloc, la democràcia i la veritat, ja que les dues siluetes de la vida estan en aquest moment trepitjades per la normalització de l’odi.