El món del tant de bo

Israel no ha parat en l’afany justicier de venjança... En els temps del Vietnam sabíem de tot més tard, i van ser les pel·lícules, els corresponsals i el temps que van explicar l’horrible realitat: el gran no va tenir pietat sinó rancor, desig de matar, venjança o odi, o potser diversió i gallet. Ens vam criar en aquella època. Ara ja no és tot només cinemascop, sinó que és la terrible insistència dels miralls que proliferen pel món, com una enorme cadena de televisió, que ens va dient la innombrable estadística. La pietat no guanya, és expulsada més enllà del paradís, i ni els nens ni els vells han tingut treva, com si tots haguessin estat marcats per la culpa d’aquella nit fatal a Israel. Com si la culpa naixés amb els que després han sigut massacrats a Gaza...

Ara és possible que l’estadística s’esvaeixi i que comencem a veure com es reconstrueix el món que ha vençut l’univers que ha trencat. La pietat és un perdó que no ha de conèixer límit, però d’això no n’hi ha: no hi ha límit al món d’avui per reconèixer les maldats de cada un, els que un dia van patir, els que pateixen ara, que només es recupera la vida en el son etern, que mentre hi ha vida, hi ha esperança i que després no hi ha res, o res que se sàpiga.

L’univers que ara ha estat sota l’ànsia de la metralla continuarà allà, sotmès a l’horror que aspira a ser esborrat de cop. Tant de bo. Hi ha esperant un univers sencer, una plèiade de nens i d’adolescents que, abans de la notícia final (tant de bo que així sigui), tinguin segurs el dia i la nit com llocs en els quals se senti un soroll o un plor i aquests siguin senyals de naixement i no de mort.

Dos anys després, com si la metralla fos marcada per un rellotge de pedra, s’ha obert la possibilitat d’acabar amb la quotidiana voluntat israeliana de matar que un s’ha carregat milers de nens, joves, vells, assolits per una allau incessant de metralla.

És impossible sostreure’s a la sensació de por i de pànic que hem anat veient (i continuarem veient, segurament) en qualsevol dels mitjans que, contrits o buits de bondat, han explicat, moltes vegades sense paraules, l’essència d’aquesta guerra veritablement mundial.

Ara s’està sembrant una possibilitat. La veiem a les portades dels diaris, a la cara de sorpresa (és la seva cara també) de Donald Trump, que sembla sorprendre’s del que ell mateix organitza, i la veiem també en els que, a Israel i a Palestina, esperen que el que venja (tant de bo) no sigui tan sols la pau sinó el perdó, i que aquest no sigui una figuració sinó una nova passió del món: l’abraçada.

Notícies relacionades

L’esperança flota a Gaza

C-55, la carretera de l’infern

És una utopia. Guerres així, contra uns i contra d’altres, han estat sotjant, i ens van sotjar també en aquest país on escric. Ara aquí hi ha carreteres i arbres, nens i escoles, estadis i cines meravellosos, universitats i nits d’alegria, metges i hospitals. Segurament els meus pares i els que vam venir després sentim que aquella guerra nostra que va durar més de quaranta anys anava a sucumbir, per fi, mentre els nostres avantpassats deien la paraula "tant de bo".

Ara nosaltres observem de lluny això que passa a Palestina. Veiem negociadors apressats, grans mandataris darrere la seva pròpia medalla, i sentim que alguna cosa d’això que estem veient va ser en un temps nostre propi passat. Tant de bo que aquells quaranta anys nostres no siguin una metàfora del futur que ara espera els qui pateixen a Palestina, a Israel, o a qualsevol altre lloc on trobi el seu seient la maldat. Tant de bo.