Les llums de Bríndisi

Vaig pensar, quan ja no semblava que hi hauria altre remei que l’empat, que el Barça que ve del desastre sevillà i afronta la incògnita madridista acabaria sent altre cop el forat negre de la història. Aquest empat que va aletejar com la mala sort fins a les acaballes del partit em va portar al titular que no volia escriure mai.

Fins aquell segon gol que va portar Araujo del vestidor gairebé tot li va sortir malament al Barça i al seu entrenador, que va haver de sortir del camp expulsat per un àrbitre (i per un linier, per cert) que exerceix l’autoritat com si fos el furrier d’un destacament autoritari.

Pedri va prestar a l’equip l’alegria del gol, Lamine va explicar lliçons del futbol que ja el fan llegendari, però el Girona va fer el que sap, contraatacar, una luxosa explicació del joc: no es rendeix mai, i sobretot no deixa escapar mai la possibilitat d’avançar.

Notícies relacionades

Toni, Lamine i el ‘pla Alexanko’

Araujo, l’ariet salvador de Flick

Va tenir mala sort, a més, així que em vaig passar la història del partit esperant que els que em veiessin patir deixessin de sentir que ja m’havia donat per vençut. I vençut em vaig resignar quan el partit ja estava a les acaballes i la sort posava una pilota al mig d’una melé que va resoldre el davanter improvisat.

Araujo havia entrat minuts abans, com si tingués pressa: no va tenir temps ni de persignar-se com el seu déu mana, així que va entrar com un bòlid i al final, quan jo ja havia escrit la imatge que em dona Bríndisi, va marcar un gol que li va despullar el tors i va regalar a l’entrenador l’eufòria de la venjança. Quan vaig veure el gol, el desempat, quan vaig veure el tors de l’uruguaià, quan vaig veure riure (i fer una botifarra) l’entrenador expulsat, no només vaig veure les llums de la tarda sinó un conat de futur per a l’equip que va ser capaç de buscar la llum al final del túnel.