El desastre anual

Va ser un desastre. Un desastre sense pal·liatius. La defensa va ser, en la primera part, un mirall trencat; la davantera va jugar llavors a veure-les venir, i quan es va acostar la segona part semblava que un encanteri, un gol miraculós, ens posava a prop de l’esperança, però no de les il·lusions. De fet, aquesta part de la vida que es diu esperança va deixar d’existir fins i tot abans que Lewandowski fes de la seva oportunitat un gall mort.

Res del que se li va acudir a l’equip, a cap dels de l’equip, inclosos els promissoris actuals, Ferran i Olmo, a part del sempre present Pedri, va servir per empetitir el Sevilla. L’equip andalús va jugar en la seva primera part com si portés a l’equipatge, i en les seves imaginacions, els ensenyaments de l’equip de Luis Enrique, que va venir a Barcelona a donar un avís que ara s’ha complert.

S’ha complert més aviat la sensació que ara Lamine és un buit difícil de rearmar o simplement és que al Barça li ha arribat l’hora del recompte: què ha fet l’equip, aquest és el senyal del recompte, per merèixer ara mateix el mèrit amb què va trepitjar el camp del Sevilla.

Perquè el Sevilla, que ve de temporades que han sigut més aviat ranques, va fer del Barcelona un mirall sense brillantor, una espècie de caricatura que no va ser capaç de netejar ni l’entrenador, que semblava al seu lloc el més absent de tots els seus deixebles.

Notícies relacionades

Pau López fastigueja l’Espanyoli molesta la grada de Cornellà

Una pallissa no gens accidental

No va ser mestre, i no hi va haver ni tan sols un futbolista, un de sol, que digués per on s’anava a la porta contrària perquè, per exemple, el resultat no acabés com en els temps en què Lewandowski jugava per al Bayern.

Com diu l’amarg vers del poeta José Hierro, no he dit a ningú que he estat a punt de plorar. Com Lewandowski, suposo.