Admiració

I allà confesso que estic d’acord amb Pedro Sánchez quan va filtrar una carta a Mark Rutte, secretari general de l’organització, traient pit i dient que no estava disposat a complir l’exigència nord-americana de contribuir amb el 5% del PIB, perquè es carregaria el nostre Estat del benestar. A més, ningú, ni tan sols els EUA, gasta aquesta barbaritat i l’important són els resultats, i Espanya és capaç d’aconseguir el que l’OTAN li exigeix amb tan sols el 2,1%… cosa que va fer arrufar les celles de sorpresa i incredulitat a altres líders, que simpatitzen amb la nostra postura però no s’atreveixen a dir-ho.

A misses dites li entra a un la sospita que aquests escarafalls podrien ser una maniobra per desviar l’atenció dels molts problemes domèstics que l’aclaparen i per apuntalar el seu malmès govern, que presenta desacords descomunals sobre l’OTAN.

Però a l’arribar a la Haia l’heroi se’m va desinflar. Les imatges valen més que mil paraules i tot i que estava a la cantonada de la foto per exigències del protocol, el seu aspecte solitari i moix era molt expressiu.

Es dirà que estava sol, que els socis l’acusaven d’insolidari i pretendre seguir vivint de gorra, però el cert és que quan va arribar el moment de la veritat es va adonar que no havia mesurat bé les seves forces, que no podia sol davant de tots, es va angoixar i va firmar el feliç 5% que exigia Trump, que és molt Trump i que encara estava més crescut amb l’abjecta carta que li havia enviat Mark Rutte, en la qual més que el cap de l’Aliança semblava el pelut del Donald, a qui va arribar a anomenar daddy (papi). ¡Quina vergonya! Aquest personatge va ser el que, quan era primer ministre dels Països Baixos, en plena crisi del 2008, es referia despectivament als països del sud com els PIGS (Portugal, Italy, Greece, Spain).

El cas és que, després de tornar a casa, Sánchez diu que el que es va aprovar no va amb Espanya perquè la declaració final de la cimera no diu "tots els socis". ¿De veritat s’ho creu? Si volgués dir això, diria "alguns socis s’han compromès", "la majoria dels socis", "gairebé tots els socis", etcètera. Però diu "els socis" i això en bon castellà vol dir tots. Quan un és membre d’un club n’ha de complir les regles, pagar les seves quotes i posar-se la corbata per accedir al restaurant. Els seus reglaments es refereixen a les obligacions "dels socis", de tots. I aquí passa igual.

Posats a buscar ximpleries per justificar el que es va firmar, jo m’atreviria a suggerir-li una cosa més original i que aplaudiria el seu Govern progressista i feminista: al·legar que la lletra de la feliç declaració final es refereix efectivament "als socis", com són els Estats Units, el Regne Unit o Portugal, molt mascles tots ells, però no esmenta "les sòcies" i Espanya no és soci sinó sòcia, com Itàlia. I de "les sòcies de l’OTAN" no en parla el feliç comunicat. Potser aquesta altra estupidesa desconcerta Trump, que va calar el nostre president quan va dir que "el que va firmar amb la mà, ho va esborrar amb el colze", i que això amb ell no cola perquè "Espanya sempre dona problemes" i ens farà "pagar el doble" per via aranzelària (?).

Notícies relacionades

El Jerusalem de Netanyahu

Consensos en els canvis

Una altra possibilitat hauria sigut firmar i després no complir, com sens dubte faran molts socis evitant enutjar Trump i aprofitant que el 2035, quan caldrà retre comptes, serem tots calbs… si bé això Sánchez no hauria pogut rendibilitzar-ho heroicament en l’àmbit domèstic. Perquè al final, com va dir una sarcàstica Meloni: "Comunico oficialment que hem fet com Espanya o Espanya ha fet com nosaltres, no ho sé, però els 32 hem fet exactament el mateix". Impossible dir-ho millor.

Jo no amago la meva admiració per Pedro Sánchez: avui ningú a Madrid, a Brussel·les o a Washington sap ben bé del cert al que s’ha compromès o pagarà Espanya a l’OTAN. Sánchez en estat pur.