¿El final dels aiatol·làs?

Això s’està complicant i molt, perquè ja se sap com comencen les guerres però no com acaben. L’acumulació de forces entorn de la República Islàmica de l’Iran ha acabat com es podia suposar, malgrat que la decisió final estigués en mans d’algú tan imprevisible com Donald Trump. Washington mai havia acumulat tantes forces a l’Orient Mitjà des de la invasió de l’Iraq el 2003 i quan la maquinària bèl·lica es posa en marxa és per utilitzar-la, arriba un moment en què és molt difícil parar-la i més quan darrere estan els israelians empenyent.

Abans de l’atac, Netanyahu va viatjar novament a Washington per trobar-se, ¡per setena vegada! en els últims mesos, amb el seu amic Donald. Una vegada més sembla haver sigut la cua la que ha mogut al gos, que estava entretingut en una negociació amb els iranians sobre la qual arribaven alguns rumors tèbiament esperançadors. S’està posant de moda atacar algú amb qui s’està negociant i és que es perden les formes. Els israelians no han volgut deixar passar l’oportunitat d’acabar amb el seu arxienemic existencial, aprofitant que estava més feble que mai després dels cops soferts durant la Guerra dels Dotze Dies i la desaparició d’aliats regionals, sense que tampoc els russos i els xinesos hagin mogut un dit per ajudar-los. Per si no fos prou, l’Iran ha perdut 45 punts de PIB des del 2012, pateix sancions internacionals i la gent està farta de vels, d’aïllament, de corrupció i de passar-ho malament.

El més desitjable seria que els aiatol·làs reconeguessin que l’invent que va portar Khomeini el 1979 ja no dona més de si, que el 72% dels iranians han nascut després d’una revolució que no els diu res i que permetessin que el poble pogués decidir com es vol governar. Però, com que no semblen partidaris de fer-ho i continuen sent un perill pel seu enriquiment d’urani i els seus míssils balístics, els nord-americans i els israelians els han tornat a bombardejar. L’objectiu és clar: acabar amb el règim, i això pot donar lloc a diversos escenaris.

Enrocament

El primer és que el règim s’enroqui i prefereixi el martiri, com va fer el seu messies Hussein en la batalla de Karbala (680) i respongui –mentre pugui– amb més repressió, que és el que sap fer i fa des del 1979. Per a això és imprescindible que mantingui la lleialtat de l’Exèrcit i dels Guardians de la Revolució. Amb només bombardejos i sense posar botes sobre el terreny no serà fàcil desallotjar-lo del poder, com ja es va veure amb Saddam Hussein el 1991. El règim procurarà prolongar l’enfrontament per acostar-se a les eleccions que els israelians i els americans tenen a fi d’any, en la confiança que el moviment MAGA, contrari a aventures exteriors, s’enfronti a Trump. La mort de Khamenei era una cosa prevista i l’article 111 de la Constitució preveu per a aquest cas que es formi una junta integrada pel president del Govern, el líder de la judicatura i un clergue del Consell d’Experts, per tal d’evitar un buit de poder. Ja està en funcions, en espera que es nomeni un successor.

El segon escenari és que el règim col·lapsi i aquí caben diverses possibilitats:

A) Que la intervenció militar reforci les manifestacions (Trump ha convidat directament els iranians a agafar el futur amb les seves mans) i es converteixin en una revolució que obtingui el suport dels militars, que entreguin el poder al poble. No és probable i a més l’oposició està molt dividida, empresonada i reprimida, i no és fàcil que es posin d’acord, com ja va passar el 2023, amb l’intent de la Carta Mahsa que ben just va durar un parell de mesos abans d’acabar com el rosari de l’Aurora.

B) Que, davant l’evidència que el règim dona els seus últims badalls, algun capitost militar doni un cop d’Estat per salvar la pell i les moltes prebendes que els militars tenen ara. Seria un escenari lampedusià, en què tot canviaria perquè canviés el mínim possible: menys clergues, més nacionalisme i la mateixa corrupció. Com a Veneçuela, on continua el chavisme, o a Egipte, on van expulsar Mubarak per donar la butaca a un altre general.

Notícies relacionades

Sánchez sosté en solitud les crítiques a Trump per l’atac unilateral a l’Iran

Rússia va negar ajuda a l’Iran per ‘encegar’ avions militars d’Israel, segons experts militars ucraïnesos

C) El règim també podria col·lapsar si l’actual intervenció militar decapita els seus líders i fa caure les seves estructures de poder, però en aquest cas tampoc està clar qui l’assumiria (¿el fill del xa?) ni el grau de legitimitat i de suport popular que tindrien els que l’assolissin, amb l’ajuda dels israelians i els nord-americans. No s’ha d’oblidar que l’Iran és un imperi vell i orgullós. El resultat podria ser una altra Líbia.

En cap escenari hi apareix la paraula democràcia. Queden incògnites sobre l’extensió del conflicte, una cosa que ja s’està produint; el futur de l’Iran; l’impacte del que passi sobre els fluxos i preus del gas i el petroli (estret d’Ormuz, bombardeig d’infraestructures petrolíferes a la regió); l’impacte sobre la inflació al món; la resposta de la Xina, si es queda sense petroli... També hi ha algunes certeses, com la reafirmació de la primacia de la seguretat nacional per part dels poderosos, i el recurs a la força per imposar-la al marge del dret internacional, novament violat. Aquí el que pot, pot: "might makes right", diuen els americans. I els altres, que s’arreglin. Anem a un món molt antipàtic, on la Unió Europea torna a mostrar la seva inoperància: Espanya condemna –com ha fet el secretari general de les Nacions Unides– uns atacs americanoisraelians que França i Alemanya aproven (també el Regne Unit i la nostra oposició), Polònia els coneixia prèviament, i Von der Leyen s’ha limitat a demanar contenció, sense esmentar ni condemnar ningú. És la fórmula ideal perquè ningú ens prengui seriosament.