Les coses clares
De la desclassificació del 23F en queda clar que el cop de Tejero hauria triomfat si el rei hi hagués donat suport, i per això mateix el general Armada volia anar tant sí com no a la Zarzuela
Vivim en un país de conspiranoics, de gent disposada a creure qualsevol cosa amb la condició que sigui increïble, i així ens va. Javier Cercas acaba de dir que el gran secret dels papers ara revelats del cop d’Estat del 23F és que no hi havia secrets, com molts ja sospitàvem. I això ha sigut una enorme decepció per a una extrema dreta que enyora el franquisme, que va ser la que des del principi va llançar aquestes notícies falses perquè estava irritada amb un rei que havia sortit demòcrata. I avui també ha causat decepció en mitjans de l’esquerra i secessionistes, que volien aprofitar la desclassificació per clavar una altra envestida al rei Joan Carles i de passada a la Monarquia i a la Constitució que ella defensa. I s’han quedat tots amb un pam de nas. Jo me n’he alegrat al confirmar que aquell dia el rei va tenir un comportament decisiu al convertir-se en el salvador de la nostra democràcia quan encara era molt fràgil. Perquè de la desclassificació en queda clar que el cop de Tejero hauria triomfat si el rei l’hagués recolzat, i per això mateix el general Armada volia anar tant sí com no a la Zarzuela. La conseqüència és que, per molts errors que després hagi comès, el balanç final del regnat de Joan Carles és molt positiu perquè ha presidit els millors quaranta anys de la nostra història col·lectiva ¡en diversos segles!, i per això, encara que la seva actual residència a Abu Dhabi no tingui res a veure amb el 23F, soc dels que pensen que m’agradaria veure’l de tornada a Espanya. Perquè és de bona gent ser agraïts.
En relació amb l’11M, també hi ha moltes notícies falses interessades, aquesta vegada des de sectors pròxims a la dreta més casposa, que continuen volent veure la mà d’ETA en els atemptats que van volar els trens, quan se sap perfectament tot el que va passar aquell dia tan negre i qui va portar a terme el pitjor atemptat terrorista de la nostra història. Hi ha hagut una comissió parlamentària, un judici i un magnífic llibre de Fernando Reinares (Matadlos), i més modestament un de meu (Valió la pena), que han explicat amb detall el que va passar llavors, sense que els prestin atenció els conspiranoics de torn. Com en certa ocasió em va respondre un conegut periodista a qui jo criticava que estigués alimentant la teoria de la conspiració: "La veritat és cosa teva; a mi m’interessa vendre diaris". És molt trist constatar que vint anys després n’hi ha que continuen convertint conspiracions inexistents en una cosa rendible per als seus interessos, contribueixen amb entusiasme al descrèdit de les institucions i perjudiquen la nostra convivència.
És clar que el Govern podria ajudar i el que tenim és particularment opac malgrat la desclassificació actual. Encara no ens ha explicat per què va abandonar els saharauis abraçant l’autonomia que ofereix el Marroc i abandonant l’autodeterminació del Sàhara que figurava en el seu programa d’investidura. Hi ha una carta al rei del Marroc que el senyor Pedro Sánchez es nega a ensenyar al Congrés dels Diputats, que l’ha demanada diverses vegades. La política exterior ha de ser d’Estat perquè respon als interessos d’Espanya, que no canvien quan ho fa el titular de la Moncloa. I si es vol canviar-la, cosa perfectament legítima, cal explicar les raons que ho aconsellen. Per la seva banda, el ministre d’Afers Exteriors, el senyor Albares, també escamoteja a les Corts l’acord amb Londres sobre Gibraltar, que per a més absurd sí que discutiran els parlaments europeu, britànic i també els mateixos gibraltarenys. Un menyspreu al Congrés, que potser se l’ha guanyat amb uns debats plens d’insults de barri. Tampoc va ser transparent el Govern en el cas de les escoltes amb Pegasus dels telèfons mòbils del president i d’alguns ministres durant la crisi provocada per l’assistència mèdica a Espanya, també d’amagatotis, del líder del Front Polisario. La nostra actitud està a anys llum de la indignada reacció de Macron amb el Marroc i també amb Israel a l’enfrontar-se a una agressió similar. És un silenci que a molts els sembla incomprensible i sospitós i que alimenta les interpretacions més dispars, notícies falses que creixen quan les coses s’amaguen per a gaudi dels conspiranoics de torn, ingenus uns i interessats d’altres. Però els nostres polítics no se n’assabenten i després passa el que passa. Per començar, haurien de modernitzar la llei de secrets oficials, que bona falta li fa.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
