2
Es llegeix en minuts
Trens

Cedida

No hi ha cap mitjà de locomoció equiparable al tren. Ho afirmo precisament ara, amb total convicció i amb arguments que no necessàriament passen per la sostenibilitat o la seguretat, sinó més aviat per la cultura, per la tradició, per l’enyorança del paradís infantil. D’acord, n’hi ha un que el pot igualar i que fins i tot el supera, perquè reconec que el vaixell té arguments literaris més sòlids i més antics que el tren. El tren, però, és més universal, perquè es dona la circumstància que no tots els llocs del món són accessibles per mar. Deixem-ho aquí.

Un tren implica moviment però alhora observació; utilitat, però també ociositat. I és precisament en aquesta cruïlla de possibilitats on el tren és invencible. Pensem en la ficció, per exemple i, deixant de banda, és clar, Moby Dick, les aventures de Jonàs o el primer viatge de tots, el d’Ulisses cap a Ítaca. La resta de mitjans són només això: el que serveix per aconseguir un fi, anar d’un lloc a l’altre. Retenim molt poques imatges de l’interior d’un cotxe, posem per cas, potser només les escenes de taxi de Jim Jarmusch o l’escapada de Thelma i Louise. I no parlem dels avions. Si descomptem les pel·lícules d’acció, d’humor o de catàstrofes, en un avió no hi ha espai per a la dramatúrgia.

Notícies relacionades

En canvi, un tren és un pou insondable d’arguments. La locomotora, els vagons, les estacions. Des d’El maquinista de la general o, encara abans, des d’una de les primeres pel·lícules dels germans Lumière (L’arrivée d’un train en gare de La Ciotat) fins a Before sunrise, per dir-ne una, o Strangers on a train, per no parlar de les històries melodramàtiques de parelles que se separen o que esperen amb neguit l’arribada de la locomotora, o dels homes que viuen sols davant del perill mentre el tren està a punt de marcar les seves vides. O dels transvestits que organitzen una sessió de jazz fugint de mafiosos o dels germans que s’apilonen de manera inversemblant en un vagó o que reclamen més llenya perquè el tren avanci. No pararíem. El tren va lligat indefectiblement al cinema, i va ser Maksim Gorki qui va parlar "d’un tren d’ombres" en referir-se tant al nou invent dels Lumière com a la locomotora "que desapareix en silenci més enllà de la pantalla". Penso ara, també, en la joguina que és el paradigma de les joguines. Un tren elèctric infon en l’infant la il·lusió del moviment, del trajecte, del viatge més enllà de les parets de l’habitació. La possibilitat de governar el món segons les teves pròpies lleis, a una velocitat que és el punt just entre l’aventura i el control.

Més enllà de la desgràcia i l’atzar, del destí inevitable i del desgavell tumultuós, fruit de la imperícia i la deixadesa, més enllà dels enormes problemes de mobilitat i de la presència constant del caos, més enllà de la ineficàcia i la sensació d’inseguretat, de l’intolerable estat d’una xarxa vital per a la vida i l’economia, aquests dies tristos han vingut a embrutar amb ombres de ràbia i desencís la fascinació pels trens. Això sí que no els ho perdono.