Àgora
Perquè sigui l’any de l’habitatge
El nostre repte és garantir que les famílies accedeixin a una llar, sigui de lloguer o de compra
La situació de l’habitatge avui és insostenible. Càritas ho alertava fa poc: cada vegada atén més persones que viuen en un menjador, dormen en una llitera a la cuina o comparteixen espai amb la rentadora. Mentrestant, la rendibilitat del negoci immobiliari va assolir el seu màxim històric, un 32,7%, el tercer trimestre de l’any passat. Aquesta contradicció és la realitat del 2026. I no hem arribat aquí de la nit al dia: és el resultat d’anys en què l’habitatge s’ha transformat en un actiu financer, mentre la política no ha sabut –o no ha volgut– posar-hi límits.
Fa molts anys que en parlem. Però, més enllà dels debats, calen solucions. No és cap casualitat que fins i tot Donald Trump hagi posat sobre la taula la necessitat de prohibir les compres especulatives d’habitatge. Perquè quan l’habitatge es converteix en mercaderia, els preus s’apugen i som expulsats de les nostres ciutats. Ara bé, el repte no és només frenar qui compra per especular. El nostre repte és garantir que les famílies puguin accedir a un habitatge, sigui de lloguer o de compra. I per fer-ho necessitem administracions que acompanyin.
Cada cop veig més sovint aquesta situació al meu voltant: persones amb feina, parelles que volen formar una família, que poden assumir una quota de lloguer o una hipoteca, però que queden fora del mercat perquè no poden avançar el 20% d’entrada per la compra d’un habitatge. A Barcelona, aquesta és una de les barreres més injustes. Milers de llars podrien pagar una hipoteca, però en queden excloses perquè els preus inflats fan impossible estalviar aquesta entrada. Una conseqüència directa d’anys de financerització i de trajectòries vitals marcades per un model econòmic massa marcat per salaris baixos i precarietat.
Aquesta barrera, si no s’ataca, consolida una ciutat on només compra qui hereta o qui ja tenia patrimoni. O bé estrangers amb rendes/salaris més alts que sí que tenen capacitat d’estalvi. Per tant, necessitem una resposta integral. I mentre combatem les causes estructurals, hem de protegir de manera immediata els barcelonins que avui no poden accedir a un primer habitatge. O dit d’una altra manera: mentre despleguem una agenda decidida de polítiques estructurals per regular el mercat i evitar pràctiques especulatives, no podem demanar a tothom que posi la seva vida en pausa. Perquè la urgència és avui.
Per això, des d’Esquerra Republicana impulsem, en aquest inici de l’any 2026, una proposta concreta i realista a Barcelona: crear conjuntament entre l’Ajuntament i l’Institut Català de Finances (ICF) de la Generalitat de Catalunya un instrument de crèdit que permeti finançar el 20% no cobert pels préstecs hipotecaris per a la compra del primer habitatge. Avui, l’ICF ja compta amb eines similars, enfocades principalment als joves de fins a 36 anys. Però la realitat de Barcelona és que l’accés al primer habitatge s’endarrereix: hi ha persones de 36, 40 o 45 anys que continuen amb l’"emancipació pendent". I hi hem d’oferir una resposta, sense límit d’edat i adaptada a la realitat i les condicions de la ciutat de Barcelona.
Notícies relacionadesSom conscients de la complexitat del fenomen. Qualsevol política que augmenti la capacitat de compra té el risc d’incidir en el preu si es dissenya malament. Precisament, per això, aquesta mesura ha d’anar lligada a límits i mesures antiespeculatives. Des de límits de preu de compra per evitar finançar segments alts i fórmules de protecció dels habitatges, a mecanismes que impedeixin el ‘flip’ i la captura de plusvàlues a curt termini. Quan la política pública actua com un xec general o com una expansió indiscriminada del crèdit, el mercat se la menja. Quan actua com una eina quirúrgica, ben regulada i coordinada amb polítiques d’oferta que retira habitatge dels circuits especulatius, pot convertir-se en una palanca de justícia social.
I Barcelona necessita totes dues coses amb urgència: governar el mercat i protegir la seva gent. Si estem perdent Barcelona, la resposta ha de ser més capacitat i determinació política. I avui, protegir vol dir obrir la porta –literalment– a qui vol viure a la ciutat i no pot pagar l’entrada de casa seva. Aquest és un dels murs que cal trencar si no volem perdre Barcelona. Aquest pot ser un primer pas perquè el 2026 sigui, de veritat, l’any de l’habitatge. I un primer pas, també, per recuperar la nostra Barcelona.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
